La nova pardalera

El duet Cunillé-Albertí ha tornat a fer diana amb aquesta reivindicació del cafè-concert subtitulada amb el nomoriginari del local més emblemàtic del Paral·lel que abans de la dictadura s'anomenava Petit Moulin Rouge. Es va fundar com a La Pajarera Catalana(1899), en homenatge als nombrosos pardals que s'eixorivien esvalotats gràcies al pa que s'hi donava, i on les vedets excel·lien per la seva picaresca naturalitat i complicitat amb l'espectador. Ara la dramaturga més intrèpida del país en fa una evocació plena d'humor i bona música. Un quartet de corda i una soprano recreen l'època d'or del Paral·lel, amb números de mèdiums endevinaires, mímica telefònica, circ verbal, vodevil i una repassada del cant folklòric, el cuplet o el cante jondo. En aquest vertiginós recorregut pel gènere popular de la copla i el zorongo, dels episodis més picants que feien les delícies durant el primer terç del segle XX, es fa especial esment a l'espectacle psicalíptic, que portava l'erotisme escènic fins als límits de la permissivitat de l'època, superior a l'actual croada contra el nudisme. Maria Hinojosa protagonitza aquesta Carta blanca fresca i variada, enfundada en un vestit de volants com a cantaora, cupletista intel·lectual, artista d'acció amb proclames futuristes i dadà, i vulgaritzadora d'Hipòcrates quan afirma que l'art és llarg, però “la vida és com una escala de galliner: curta i plena de porqueria”. La soprano canvia de pell i de perruca per citar Célia Gámez, Raquel Meller, Jaqueline Baker en una hilarant mixtura de cançons i motius: “Que te quieres tu apostar que yo tengo una cosita que no tiene Putifar” o “Los ojos en blanco habéis de poner, porque una vez puestos los ojos en blanco ya no hay más que hacer”.