La màgia de la perifèria

Centre i perifèria són conceptes complementaris, no existeix l'un si no és respecte de l'altre, i es conformen a partir d'una història que no és fàcil de capgirar. Per això, pensar en el delta de l'Ebre com el melic de la dansa mundial pot semblar impossible per als qui tenen en ment les capitals europees amb les seves entitats culturals, com el Tanzfabrik a Berlín, l'Àgora de la Danse a Montreal, o el Mercat de les Flors a Barcelona. Però és absolutament real durant dues setmanes en les quals cada any s'esdevé el Deltebre Dansa. I és que quan el centre ha begut tant de si mateix que ha quedat administrativament anquilosat, ofegat de connotacions polítiques, el millor és trobar-se a la perifèria, on la llibertat i l'accés ben disposat als equipaments faran que, quan sorgeixi una idea, pugui arrelar-hi. Aquesta és la història de Roberto Oliván a Deltebre.

En ple reconeixement internacional de la seva carrera i cansat d'anar amunt i avall des dels 17 anys per trobar la formació que el cos li demanava, el ballarí tortosí –també coreògraf de dansa, circ i teatre gestual– va decidir tornar als orígens amb la idea esbojarrada de dur el millor de l'escena mundial als arrossars. D'això, ja en fa 8 anys i des d'aleshores que la llavor no ha parat de créixer amb l'encomanadissa energia d'organitzadors, professors i assistents a les classes que es duen a terme cinc hores al dia, cada dia, transformant el poble de casetes baixes i carrers mal pavimentats en un espai per a la formació i la creació d'alta volada.

En els seus anys de formació, Oliván va passar temporalment per l'Institut del Teatre de Barcelona, però no hi va acabar els estudis; tampoc la coneguda escola belga P.A.R.T.S. li va proporcionar allò que buscava, i que va acabar trobant en bocinets d'aquí i allà, sense passar mai pel clàssic. Aquesta mateixa línia pedagògica multidisciplinària que entén el ballarí de manera global és la que ara aplica al Deltebre Dansa: un mestratge sòlid i variat (ioga, circ, tècniques contemporànies, improvisació) acompanyat per la motivació i escorta a les idees particulars de cada intèrpret.

Els joves, professionals o semiprofessionals, arriben al Delta des de tots els indrets del món (Austràlia, Veneçuela, Islàndia...) per assistir a les classes impartides per artistes en actiu dins l'escena internacional: l'improvisador veneçolà Víctor Zambrano; el cofundador de Slovaks Dance Collective, Martin Kilvaldy; la musa catalana de Wim Vandekeybus, Laura Arís,o el ballarí belga-marroquí de breakdance, Ben Fury, són alguns d'ells. I al costat de la qualitat tècnica i artística que reben, el que més atreu als assistents del Deltebre Dansa és l'especial clima de proximitat que els esperona a continuar endavant i que no troben enlloc més. Si el primer any n'eren 24, enguany ja en són 150. I d'escollits!, ja que un dia després que s'obrís la inscripció, la capacitat d'acollida del festival havia estat superada amb escreix.

L'èxit té a veure amb l'amistat que uneix professors i organitzadors, junt amb la implicació de tot el poble i de l'Ajuntament, que a més de facilitar dos pavellons esportius d'uns 500 m2 cadascun i una gran carpa especialment muntada per a l'ocasió, cedeix els matalassos que aniran dins les tendes d'acampada on dormiran els ballarins. Es nota que allà on no arriben els recursos, hi sobren les ganes.

Una altra mostra del creixement de Deltebre Dansa són les activitats de cara enfora, en cada edició més nombroses amb l'objectiu de reforçar la visibilitat del festival i de contribuir a la formació del públic. Al taller de dansa en família, on l'any passat van participar una vintena de pares i fills, ara s'hi afegeix un curs de breakdance i un altre d'iniciació a la dansa contemporània, a més d'un seguit d'actuacions dels professors convidats i la presentació dels tallers amb els alumnes.

I com cada any, l'esperada improvisació al camp d'arròs transformarà els ballarins coberts de fang en estàtues mòbils, un espectacle únic de plasticitat impagable. Com la carabassa que es transforma en carrossa amb un toc de vareta màgica, els arrossars s'han convertit en el millor escenari del món amb una pirueta de Roberto Oliván.