Un home valent amb un mirall

A en Miquel, l'he enve­jat sem­pre. Per la seva pura dedi­cació a la lite­ra­tura, a la qual ha dei­xat la car­ca­nada, com deia el mes­tre Pla. Pel seu precís sen­tit de l'espai des del qual con­tem­plava el món: pròxim per poder des­criure l'enre­nou de la rea­li­tat amb fer­vor i pre­cisió de dibui­xant figu­ra­tiu, però alhora dis­tant (a vega­des irònic i gla­cial, a vega­des càlid i afectuós): per pro­te­gir-se de la seducció de la rea­li­tat, que esguerra tan­tes bones inten­ci­ons literàries. Lec­tor solidíssim, va mos­trar des de ben jove, quan el vaig conèixer en els seus pri­mers arti­cles de crítica literària a Presència, unes quan­tes vir­tuts que li he enve­jat. Era un home segur del que feia i del que anhe­lava. Aquest con­ven­ci­ment li va donar la força que a molts altres ens manca: és fàcil dei­xar-se empor­tar pels vents de les modes literàries, tan volàtils com incon­sis­tents. En Miquel no va fer cap con­cessió a la vani­tat, a la lla­go­te­ria, als dic­tats de la soci­e­tat mediàtica, a la sub­or­di­nació política de la ploma. Des del pri­mer moment, sabia on volia anar. Al Parnàs, amb els grans noms de la lite­ra­tura. Seguia sense dis­treure's la màxima de Saint-Real que consta al capítol XIII d'El roig i el negre de Stend­hal: “La novel·la: el mirall que hom pas­seja al llarg d'un camí”. El mirall d'en Miquel era net, clar, diàfan. Reflec­tia els núvols i el cicle de l'any, reflec­tia les seves lec­tu­res repo­sa­des i les misèries huma­nes, reflec­tia les llums i les ombres del país, de la història. La segona gran vir­tut d'en Miquel era la per­sistència. Són molts els cri­dats a la lite­ra­tura, però ben pocs acon­se­guei­xen aguan­tar el sacri­fici que exi­geix. Miquel volia, per damunt de tot, dei­xar una obra ben feta. Infa­ti­ga­ble, tre­ba­lla­dor, per­fec­ci­o­nista, valent, no va defa­llir davant la gene­ral indi­ferència. Ha fet camí amb el seu mirall fins a l'últim moment. Sem­blava, i era, un home dis­cret, pul­cre i ama­ble. Però por­tava a dins un foc molt viu. Ha dei­xat una obra periodística tan extensa com excep­ci­o­nal, que els lec­tors d'El Punt conei­xem bé. I ha dei­xat una obra literària que jus­ti­fica de sobres tota una vida de dedi­cació. Pai­satge en fla­mes i Octu­bre són dos die­ta­ris que cal col·locar a la bibli­o­teca cata­lana al cos­tat de Josep Pla. Cera i El manus­crit de Vir­gili són dues novel·les que qual­se­vol altra lite­ra­tura que no fos tan mes­quina com la nos­tra s'enor­gu­lli­ria d'exhi­bir, pro­moure i tra­duir. Ja has arri­bat al Parnàs, Miquel! De tots nosal­tres, has estat el més noble, el més coratjós, el més resis­tent. Ja fa dies que veies, al Port, el ros­tre de la Des­co­ne­guda. Pot­ser el que admiro més de tu és l'estoïcisme amb què et vas enfron­tar a la mort. “Sí –em vas dir– això s'acaba”, i em vas mirar amb els ulls nets. Sense retrets inútils ni dra­ma­tisme. I vaig pen­sar: en Miquel ja té mirada de clàssic.