“Nous amitiés sont en partance”

Al seu die­tari Octu­bre, un pou sense fons de savi­esa i sen­si­bi­li­tat, Miquel Pai­rolí va dei­xar constància de l'acte de comiat a Anna Mir al tana­tori de Salt. Era el 9 de desem­bre del 2005. Aquell dia, que va ser asso­le­llat i fred, ell feia cin­quanta anys. Hi explica que el poeta Sal­va­dor Oliva va lle­gir el poema que va com­pon­dre Jac­ques Brel quan va saber que tenia el càncer que el va matar: “Un text impres­si­o­nant sobre la mort, el seu poder i el seu mis­teri”. El poema dóna les parau­les a la cançó J'arrive (Ja vinc). En conèixer la mort d'en Miquel, que sabia que la seva “arri­bada” era pròxima i que sem­pre va tenir pre­sent que no fem altra cosa que “anar arri­bant”, vaig escol­tar J'arrive, que comença amb aquests ver­sos: “De cry­santhèmes en chry­santhèmes, nous amitiés sont en par­tance”. Els nos­tres amics, cer­ta­ment, se'n van. Un dar­rere l'altre.

Vaig conèixer en Miquel, i l'Anna Mir, fa més de vint anys a l'antiga redacció d'El Punt. Encara érem joves, però en Miquel menys. No només perquè tenia uns quants anys més, sinó perquè sem­blava que feia temps que havia arri­bat a la madu­resa. I amb això vull dir a la seva millor expressió de la madu­resa: una capa­ci­tat per obser­var i pen­sar sere­na­ment el món que no exclou la mirada i l'acti­tud crítiques; un sen­tit moral, però sense la rigi­desa de qui ignora la com­ple­xi­tat humana, per tant la tendència a con­tra­dir-nos i equi­vo­car-nos; una man­cança abso­luta de desig de poder; una absència de vani­tat; una iro­nia fina que acla­reix les coses; una manera d'expli­car-se, en el seu cas reflec­tida a l'escrip­tura, amb pre­cisió i agu­desa. I tan­tes altres coses que tro­bem a fal­tar cada dia des que la malal­tia va impe­dir-li escriure per aquest diari.

Men­tre escol­tava Brel, he tro­bat a Octu­bre aquesta idea que va obses­si­o­nar en Miquel després d'escol­tar Bruck­ner: “Què se'n fa del talent, de la intel·ligència, de la sen­si­bi­li­tat, quan el cos mor? Pot ser que es per­din per sem­pre?”. Vull res­pon­dre que no. Que en Miquel se n'ha anat, però no del tot.