l'entrevista
“A Ovidi li agrada sentir-se un molt bon escriptor”
Per què ha volgut titular l'obra L'art d'enamorar i no pas L'art d'estimar?
Estimar és una cosa, l'amor n'és una altra. En català tenim el verb amar, el que passa és que no el fem servir, cosa gravíssima. Probablement el títol adequat seria L'art de lligar, perquè aquest n'és el contingut.
La seva traducció en què es diferencia de les altres?
Cada traducció és diferent. És la meva manera d'entendre el que m'està explicant i això és molt difícil. A mi em preocupa molt el to. Pot ser sarcàstic, amb una mica de conya, una brometa que no fa gràcia a l'altre... Els seus consells per aconseguir una dona són fets sempre amb la conya necessària.
En la seva introducció, mira de trencar el tòpic d'obra llibertina...
Va ser acusat de llibertí, però això no s'ho creu ningú. August va fer unes lleis perquè la gent es casés, ja que passava com està passant actualment, com més civilització hi ha, menys fills tenen. Un llibre d'aquest to podia ser entès com un atac al règim. Però aquest llibre va sortir i no va passar res. El llibre devia ser ben rebut, perquè en trobes fragments en els grafits de Pompeia. Després, quan el llibre ja feia uns quants anys que era al carrer, va ser aprofitat com a excusa per condemnar-lo.
Hi ha coses en l'obra que avui dia són políticament incorrectes...
No tantes. Potser per una lectura feminista. Fa brometa de certes característiques de les dones, ho siguin o no. D'això es valdrà, després, la sàtira del segle XII. Tracta la dona com un objecte de desig. Però en el llibre tercer, l'home és l'objecte de desig de la dona. Fins i tot amb això té el compte de dir que és un llibre per a tots. Es veu que està fet amb complicitat.
Ovidi parla fins i tot del ritme que s'ha de portar fent l'amor...
Aquest tros és magnífic. És el final del llibre segon, pel meu gust, el millor. El llibre primer és com lligar; el segon, com mantenir; i el tercer, per les noies, com lligar i mantenir. El llibre segon s'acaba amb l'acte: tanca la porta i tota la retòrica en queda fora... Una meravella. En el llibre segon hi ha un tros que diu “la medicina és el llit”. Un bon dallonses t'ho arregla tot. I t'ho disfressa d'afirmacions institucionals.
Hi ha moments en què sembla que es rigui d'Homer...
No es posa en dubte la qualitat d'Homer. El que es posa en dubte és la societat de l'època, on manen només els calés, la qualitat de l'obra no té cap mena d'importància. Fins i tot amb Homer.
Seria un paral·lel amb avui?
Ve a dir: realment el nostre és un segle d'or, perquè amb or es compra tot. Té la capacitat de donar la volta a un tòpic. A Ovidi li agrada sentir-se un molt bon escriptor, ha tingut molt de gust d'haver-se conegut, li agrada jugar amb els seus ginys. Estic convençut que això és el que el va perdre. Va fer un acudit que no va poder resistir i Lívia (la dona d'August) es devia empipar.
El motiu del seu desterrament ve d'aquí?
Tinc la sospita que la causa va ser Lívia, però no ho puc dir més que entre línies. Ovidi, en una de les epístoles que va escriure quan ja estava exiliat diu: “a mi em van perdre dues coses, un poema i un error”. L'error no ens diu quin és. El van acusar de dues coses, que no vol dir que fos culpable. Fixa't el que està passant ara amb Garzón. De quantes coses l'acusen? D'un munt, no fos cas que se'n sortís, d'una de sola. Els tribunals polítics sempre fan el mateix. És el que va passar a Ovidi, i el condemnen sense judici.
