Apocalipsi a Hogwarts

Les quatre darreres adaptacions cinematogràfiques de la saga Harry Potter, totes signades per David Yates, un director de segona fila provinent del terreny televisiu, havien deixat un cert mal gust als seguidors. Els personatges no prenien volada, Harry Potter no mostrava el seu costat fosc i les històries no eren més que una exhibició de les possibilitats dels efectes especials. Fins i tot, la primera part de Harry Potter i les relíquies de la mort resultava insípida. L'acció se situava lluny de l'escola de Hogwarts per proposar una mena de viatge de personatges teletransportats per un seguit d'escenaris. Curiosament, en el darrer capítol de la sèrie les coses milloren. Per una banda, Yates es troba amb la necessitat de cloure les vuit pel·lícules seguint el relat apuntat per J.K. Rowling i intentant no decebre els adolescents seguidors de les novel·les. Per l'altra, és el moment en què s'imposa arribar a una confrontació èpica, poder lluir amb força l'espectacularitat i crear en l'argument una veritable empatia emocional.

Els dos reptes funcionen més o menys bé. La història es clou sense deixar gaires forats gràcies a una sèrie de revelacions i flashbacks que ens porten fins al naixement de Harry Potter, instant en què va revelar-se el poder infernal de Lord Voldemort.

L'èpica comença a aparèixer després de la primera mitja hora de metratge, quan s'estableixen les bases d'una batalla apocalíptica que ha deixat Hogwarts en ruïnes i que ha de conduir cap a l'esperat duel final amb varetes màgiques entre el representant del bé i el del mal. La batalla apocalíptica funciona en determinats moments, sobretot perquè té un caràcter marcadament gòtic i la foscor dels combats li dóna un aire tenebrós. La inexistència de lògica narrativa al voltant dels combats, però, provoca una sensació de desordre. En canvi, l'esperat duel final que ha d'anar acompanyat de múltiples revelacions condensa probablement el millor dels darrers episodis de la sèrie. Daniel Radcliffe abandona el seu posat inexpressiu i hi posa una mica més de ganes, mentre que Ralph Fiennes omple amb el seu maquillatge i els seus aires perversos la pantalla.

Com sol passar al llarg de la sèrie, el final que ha de convocar la lluita entre el bé i el mal avança acompanyat de la promesa d'una història d'amor adolescent que no funciona i que deixa en evidència que la imaginació de Rowling i les històries d'amor no funcionen gaire bé.