El guitarrista suprem

John McLaugh­lin prové d'un temps i per­tany a una gene­ració de músics que no tan sols havien de domi­nar la tècnica del seu ins­tru­ment, sinó que havien de demos­trar-ho. A diferència dels seus coe­ta­nis britànics més il·lus­tres –des de Jeff Beck fins a Eric Clap­ton–, però, ell no en va tenir prou de redi­men­si­o­nar les coor­de­na­des del blues més essen­cial. Neces­si­tava aco­blar els seus acords des d'una ment oberta a nous horit­zons. Enro­lat en la fac­to­ria Miles Davis, va con­tri­buir en el part d'obres semi­nals com In a Silent Way i Bitc­hes Brew, i poc va tri­gar a obrir el propi camí a través de for­ma­ci­ons avui lle­gendàries, com ara la Maha­vishnu Orc­hes­tra i Shakti.

Qua­ranta anys després, McLaugh­lin no tan sols con­ti­nua fidel als seus pre­cep­tes, sinó que pretén rege­ne­rar-los amb pro­pos­tes noves que man­tin­guin la seva música en una dimensió ali­ena als con­ven­ci­o­na­lis­mes. La quarta dimensió. Pre­serva l'elegància i la impe­ca­ble tècnica que el van con­sa­grar com el meri­tori més nota­ble al cos­tat de l'insu­pe­ra­ble Paco de Lucía, en aquells cèlebres Gui­tar trios en què van que­dar en evidència els arti­fi­ci­ers Larry Coryel i Al Di Meola. I envol­tat ara d'uns músics matri­cu­lats a la mateixa acadèmia de vir­tu­o­sos, a més d'expo­nents de la seva trans­ver­sa­li­tat, es va plan­tar al paratge natu­ral de s'Oli­var de sa Conca de Cadaqués per retre el seu par­ti­cu­lar home­natge a un altre gegant del jazz com ha estat John Col­trane. Una evo­cació més espi­ri­tual que no pas for­mal a través de la com­ple­xi­tat rítmica i tímbrica de com­po­si­ci­ons del seu dar­rer disc, To the one. Les dues hores es van com­ple­tar amb pas­sat­ges de viat­ges ante­ri­ors, com ara Dis­si­dent, New blues, Little miss Valley i Nos­tal­gia, i el comiat va estar reser­vat a la par­ti­cu­lar versió del místic Love supreme. Tant la pecu­liar rítmica del bate­ria indi Ran­jit Barot com el des­do­bla­ment a la bate­ria i els teclats de Gary Hus­band con­ce­dei­xen un caliu espe­cial al grup. Però són els guants de seda amb què el bai­xista africà Eti­enne Mbappé toca l'ins­tru­ment, per un excés de suor a les mans, la imatge que reflec­teix més bé la sofis­ti­cació, la flegma i l'ine­vi­ta­ble punt de fre­dor que trans­met amb el posat de gent­le­man aquest gui­tar­rista suprem.