El mal dins nostre

Bruixes, dimonis, malediccions i profecies són útils per donar les culpes dels propis errors a forces externes, quan en realitat el mal és dins nostre. Dmitri Txerniakov, un dels directors més apassionants d'avui dia, prescindeix de tot element sobrenatural en un Macbeth de Verdi a l'Òpera de París filmat per Bel Air i, si bé se'n poden discutir certs elements, el resultat és desassossegant: la parella ambiciosa que paga amb la bogeria i la mort la sang vessada no és gaire millor que la inquietant massa anònima que l'envolta. Sense l'entitat d'un autèntic baríton verdià, Dimitris Tiliakos s'integra a fons en el muntatge, igual que una magnífica Violeta Urmana. La versió musical de Teodor Currentzis no està exempta de flamarades narcisistes, però el seu vigor és encomiable.

Amb només 22 anys, la soprano Julia Lezhneva edita el seu primer recital (Naïve) amb àries de Rossini sota la batuta d'un dels seus grans valedors, Marc Minkowski. Els micròfons revelen una acidesa en l'agut que no vaig copsar a Les huguenots a Brussel·les, defecte menor davant la consistència del registre central i un virtuosisme de bona llei.

Rossini no apareix a la gravació de transcripcions operístiques de Hummel, ben defensades per Madoka Inui (Naxos); moltes són obres pròpies i hi predomina, en comptes de geni, l'ofici segur i brillant.

Un recital pianístic d'una altra magnitud és el protagonitzat per Daniel Barenboim a Varsòvia amb motiu del bicentenari de Chopin, el 2010 (Deutsche Grammophon). La densitat del so i la profunditat del pensament musical de Barenboim mai no deixen indiferent, ja sigui en peces en aparença més lleugeres com els valsos, ja sigui en partitures com la Sonata núm.3.

Anem a l'altra banda de l'Atlàntic per rastrejar, sota el guiatge de Joel Fredriksen i el seu Ensemble Phoenix de Munic, un segle de música americana. Rose of Sharon (Harmonia Mundi) recull un bon grapat de cançons des del període de la independència fins a la guerra de Secessió i il·lustra, amb acurades interpretacions, la diversitat d'influències que es van trobar en aquest gresol cultural. Un gresol que avui dia té en Nico Muhly un jove valor de la composició, amb l'imprimatur d'una patum com Alex Ross. Seeing is Believing (Decca) aplega obres per a orquestra de cambra, com ara l'atractiu concert per a violí elèctric de sis cordes que dóna nom al disc, interpretades per l'Aurora Orchestra dirigida per Nicholas Collon amb arranjaments de Byrd i Gibbons. La tradició coral anglicana és una de les influències, juntament amb els ecos del minimalisme de Glass i Adams, en unes partitures que confirmen que Muhly és un nom a seguir.

Com el comú dels mortals, els artistes tampoc no són immunes al mal que sorgeix al seu entorn, sobretot quan els toca viure una època tan convulsa com els anys vint i trenta. Va ser el cas d'Alfredo Casella en relació amb el feixisme i de Richard Strauss amb el nazisme. Del primer, Naxos edita en acurades lectures de l'Orquestra Simfònica de Roma i Francesco la Vecchia la Tercera simfonia escrita a les portes de la Segona Guerra Mundial (un vast fresc a mig camí de Hindemith i Xostakóvitx) i la més opulenta Elegia eroica, sorgida a finals de l'anterior conflicte mundial.

Som, però, a l'estiu, i tot i les atzagaiades econòmiques, millor acabar en clau de comèdia. El Festival de Glyndebourne rescata dels arxius un Rosenkavalier del 1965, desigual en molts aspectes, però dirigit amb ferm sentit teatral per John Pritchard i amb una Montserrat Caballé refulgent que va aprendre el paper de la Mariscala en sis dies. Això és fer els deures.