Sota la lluna de Gaudí

Els artistes de l'avantguarda dels anys vint i trenta adoraven el jazz. Elogiaven la improvisació i el trencament de regles en un moment en què el jazz, sobretot a Europa, deuria semblar un estil d'allò més exòtic. No sabem si Antoni Gaudí va tenir temps d'escoltar jazz algun cop. Es fa difícil d'imaginar en un home que els últims anys de la seva vida vivia concentrat en el seu treball i en la seva religiositat. No em quadra, la veritat, però amb tota probabilitat Gaudí s'hauria interessat per les giragonses de la melodia, dins d'una estructura establerta. Cosa que l'emparentaria amb la seva arquitectura, extremadament racional i a la vegada delirant i boja.

Per això, la música de jazz sonant al terrat de la Pedrera resulta ser una comunió perfecta. Una nit de lluna plena, preludiada per un capvespre preciós, tenyit per núvols fins vermells, amb l'escenari de l'arquitectura somniadora de Gaudí tenen en la música de jazz una banda sonora molt adequada.

Gairebé 5.000 persones ja han pogut gaudir aquest estiu dels concerts que Catalunya Caixa –propietària de l'edifici de Gaudí– ofereix al terrat de la Pedrera els divendres i dissabtes al vespre fins a finals de mes. Són les anomenades Nits d'Estiu a la Pedrera, que l'entitat ha recuperat després de dos anys d'aturada del cicle. Amb l'aforament ple en cada sessió (més de 400 persones), els assistents als concerts són en la seva majoria públic local i heterogeni, que busca poder admirar la Pedrera amb una llum diferent a la diürna, en un ambient més agradable que durant les hores de calor i cues entre milers de turistes.

M'endinso en l'experiència i primerament visito l'Espai Gaudí, situat a les espectaculars golfes de la Pedrera, amb un recorregut molt didàctic que explica les claus de l'arquitectura gaudiniana. Els arcs catenaris que ens envolten en aquest moment del capvespre conviden a un cert recolliment, però de tant en tant esclata algun comentari. “Això és un arquitecte i no el que fan ara”, exclama una dona meravellada davant l'espectacular maqueta de la Pedrera que s'hi exposa.

Dues parelles més joves s'encanten i sorprenen quan descobreixen que Gaudí prenia directament de la natura les formes de la seva arquitectura.

En el públic trobem moltes parelles soles, dedicant-se petons i carícies amb una certa freqüència, que un cop arriben al terrat troben un escenari ideal per al seu estat d'ànim.

I és que malgrat la presència imposant d'algunes de les xemeneies (per què sempre que les veig no puc deixar de pensar en Darth Vader i en els soldats de La guerra de les galàxies?), l'ambient és certament romàntic: una lluna plena espectacular, un passeig de Gràcia que sembla que té més glamur des de dalt que des de la vorera, una brisa suau que puja des del mar, una sensació de calma inaudita al centre de la ciutat, i per acabar-ho d'arrodonir veiem alguns petits focs d'artifici en algun punt pròxim a la catedral. Vaja, ni fet expressament.

Amb el públic repartit per tot el terrat, assegut a les escales o a peu dret, el jazz de Dani Molina Quartet amenitza la vetllada. El saxo de Molina està acompanyat per la guitarra de Pere Arguimbau, el contrabaix de Joan Solà-Morales i la bateria de Ramiro Rosa.

Amb una copa de cava a la mà, part del públic escolta amb atenció, mentre que d'altres xiuxiuegen tranquil·lament. Les mirades es dirigeixen lentes cap a les imponents pedres que ens envolten. Res no resulta molest ni pertorbador perquè estem al capdamunt d'un dels edificis més bells del món.