Suggeriment i evidència

Argentina, 1982, a les acaballes de la dictadura militar. Una mestra que treballa en una escola que més aviat sembla un quartell es mou lànguidament entre l'assetjament del seu cap immediat, el desig que experimenta vers un alumne i la misèria de la seva vida quotidiana, compartint pis amb la mare i l'àvia. Basada en la novel·la de Martín Kohan, Ciencias morales, aquesta pel·lícula presenta un to massa discursiu, una metàfora de caire massa evident i una certa timidesa expositiva que de vegades l'emparenten amb un determinat cinema espanyol sobre la guerra o la postguerra civils. El mèrit del director Diego Lerman, però, consisteix a transformar tots aquests inconvenients en virtuts i, encara que no sempre ho aconsegueixi, crear a poc a poc un clima enrarit i obsessiu que va més enllà de les seves propostes més òbvies per crear gairebé una pel·lícula paral·lela.

En efecte, la mirada invisible del títol no es dirigeix únicament cap a la possible subversió juvenil que la protagonista ha de descobrir a la seva escola, sinó també cap al món del desig i la passió que, absents de la seva vida, se li manifesten en la manera de veure i escoltar.

Filmada sempre des del seu punt de vista, el món exterior és una barreja d'horror i de temptació que fan d'ella una mena de víctima sacrificial de tot un estat de coses, polític i ètic. I és en aquest punt en què La mirada invisible copsa els millors moments, a la manera de filmar el rostre entre el patiment i l'èxtasi d'una actriu excepcional, el seu caminar deambulatori pels laberints de l'escola, fins arribar a un clímax brutal.

Llàstima que després, com en el principi, un cartell ens informi de la situació política del moment i desdibuixi parcialment la proposta. I és que, tal com passa amb alguns diàlegs, no calia.