Crítica
cobla
Itinerants, i encara incompresos
No es pot dir que aquesta proposta hagi tingut sort en la seva migració de Peralada a la Porta Ferrada. En funció de qui emetés la informació, era la 17a o la 18a edició (dada prescindible, d'altra banda) i un “concert” o un “gran concert” (gran amb relació a què?) sense explicitar el contingut exacte de la proposta. Qüestions innòcues, o indicis d'una mena d'organització amb repercussions a escena i en el nombre d'entrades venudes, suficient per forçar un trasllat urgent a un escenari més íntim?
No s'hi val a dubtar: la implicació del director artístic del festival és cabdal per contextualitzar-hi artísticament i logística les propostes de cobla. Era la gran mancança a Peralada i la Porta Ferrada no ho ha fet millor. El programa imprès feia impossible copsar l'interès de la proposta, mentre que en el web els artistes ni hi constaven. El tracte no ha estat preferencial, però no calia; n'hi havia prou d'exposar la proposta. La veu de Névoa i la qualitat de la cobla Sant Jordi ampliada amb un trio de corda per presentar la primera audició de la suite Cants d'amor i de mort de Joan Díaz sobre poemes d'Ausiàs March, era prou interessant per atraure públics d'ampli espectre estètic. Però caldrà tornar-la a sentir, perquè bé sigui per la densitat musical de l'obra o per l'equilibri tècnic entre les parts, no es va entendre gaire ni l'obra ni una Névoa parapetada rere el faristol llegint el text i poc expressiva tot i els escenogràfics gestos de braços. Per cert: senyor Tomàs Grau; en benefici de la unitat de l'obra, vol dir que en una suite el director i els intèrprets han d'afavorir que el respectable aplaudeixi cada escena? Per la seva banda, la cobla Ciutat de Girona va protagonitzar una bellíssima segona part excel·lentment conduïda per Marcel Sabater que es va fer massa curta.