I les bombes queien

Les comarques de Lleida sempre han inspirat els novel·listes pel seu caràcter feréstec i aïllat. Sense anar més lluny, un dels best-sellers de la literatura catalana, Pedra de tartera, de Maria Barbal, s'ambienta en la zona del Pallars, i Teresa Pàmies també va situar aquí, en la seva terra natal, Balaguer, Memòria dels morts.

Tampoc no s'ha d'oblidar Les veus del Pamano (Proa), una novel·la de Jaume Cabré que transcorre durant la postguerra en un poblet del Pallars Sobirà i que TV3 va adaptar a la petita pantalla. Terra especialment castigada per allò que s'anomena “progrés”, ha donat lloc a obres cabdals com ara Camí de sirga, de Jesús Moncada, en què l'autor evoca la seva Mequinensa natal, avui negada sota les aigües de l'Ebre, a la comarca del Baix Cinca, al límit occidental del principat de Catalunya.

La novetat que ha sacsejat el món literari lleidatà és Canícula (DeParís Edicions), la primera novel·la d'Estanislau Fons. Es tracta d'una novel·la d'intriga que s'engega quan el cap del departament de Presidència de la Diputació de Lleida apareix mort en estranyes circumstàncies. Això succeeix l'endemà de la inauguració de l'obra més emblemàtica a la ciutat en molts anys.

Es dóna el cas que l'autor és el mateix cap del departament de Presidència de la Diputació, un càrrec que no li ha impedit escriure una novel·la mordaç que combina el costumisme amb la crítica social i política.

Pep Coll, per la seva banda, situa la seva darrera novel·la, Nius (Proa), en un càmping dels Pirineus, però sense definir una localitat concreta. En tot cas, es va inspirar en la riuada de Biescas per escriure la novel·la; fins i tot va entrevistar famílies que van sobreviure a l'accident i gent d'altres càmpings del Pirineu per saber com havien superat el trauma i com els havia canviat l'experiència. Nius segueix les vides anònimes de tota una sèrie de persones que es troben al càmping, persones d'horitzons molt diversos i que, de cop i volta, s'enfronten a la tragèdia.

Un títol que ja és gairebé un clàssic de la literatura ilerdenca és Els Llops (Proa), de Francesc Puigpelat, una novel·la que barreja els gèneres de la intriga i la història. Comença amb l'aparició d'un cadàver, el març del 2004, al cim del Montsec. Per dur a terme la investigació caldrà agafar el fil dels anys fins al 1816 i resseguir la història d'una nissaga familiar, els Llop, farcida d'amors, odis i revenges.

Puigpelat repassa en aquest llibre moments clau de la història de la comarca com ara la construcció del canal d'Urgell, o bé la batalla del Segre durant la Guerra Civil, o els maquis.

Assumpta Cantalozella segueix la veta històrica, però encara més remota. Concretament, s'endinsa en la vida d'un personatge controvertit, Hug Roger III, l'últim comte de Pallars, a El retorn d'Hug Roger (Proa).

Batejat pels vilatans com “el senyor de les muntanyes”, Hug Roger va viure en el període convuls de finals del segle XV. Alguns historiadors l'acusen de ser un dels factors que van empènyer la Corona de Catalunya a la guerra, mentre que d'altres el consideren un veritable defensor de les llibertats del país: el primer nacionalista català. En tot cas, va ser l'únic noble que Joan II no va perdonar en la capitulació de Pedralbes, i per aquest motiu es va retirar al Pallars, on va arribar a planejar crear un estat independent. Per escriure'n una novel·la, vaja.

Giranto (Proa) és un volum que recull “relats pirinencs sobre la memòria històrica”, una antologia que cada any edita el Consell Cultural de les Valls d'Àneu. Maria Barbal, Joan-Daniel Bezsonoff, Àlex Broch, Jaume Cabré, Albert Villaró, Martí Domínguez, Andreu Carranza i Pep Coll són alguns dels escriptors que s'han abocat a Giranto, un prat de l'Alt Pallars que, com tantes altres àrees dels Pirineus, va ser l'escenari de la repressió franquista. Maquis i històries de vencedors i vençuts s'apleguen en aquest volum en què també han participat autors occitans, bascos i aragonesos.

La guerra i les seves conseqüències també estan presents a La dona que fugia de la boira (Proa). És la primera novel·la del jove periodista Albert Llimós (Torrefarrera, Segrià, 1981), que va quedar finalista del premi Sant Jordi el 2009.

L'obra gira al voltant de la Teresa, una noia que creix sola en un entorn hostil i que abandona el seu poble natal per buscar una oportunitat a Lleida. Quan està embarassada esclata la Guerra Civil, i la Teresa es veu obligada a tornar a fugir. Aquest cop marxa a Barcelona, on les coses no li aniran gaire més bé.

Alguns crítics han vist en aquest personatge arrossegat per la història la mateixa Colometa de La plaça del Diamant. De fet, Llimós presenta l'obra com un homenatge al patiment de moltes dones que van viure les injustícies d'un país travessat per l'odi i la memòria tacada de sang i que van haver de callar. Un dels episodis recrea el bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 amb tota la cruesa de l'atac.

Una altra novel·la que recupera el passat recent de Lleida és A la ciutat de Lleida hi ha una presó (Pagès Editors), de Pepita Pla Gimeno. Ambientada cap als temps de la Guerra Civil a la capital del Segrià, la història recorre als salts enrere i està basada en fets reals: la vida de Josepet, un noi que va a parar a la presó durant el conflicte bèl·lic per haver-se involucrat en la lluita per defensar la República. L'autora recrea el món penitenciari en una presó avui desapareguda. L'obra és presenta com un homenatge a les persones que van arriscar la vida per defensar uns ideals, gràcies a les quals avui hi ha democràcia. Es tracta de la primera novel·la que ha escrit Pepita Pla, que el 2005 va quedar finalista del premi Romà Planas i Miró de la Roca del Vallès amb un llibre de memòries.