Quadern de cinema
‘Super 8' de J.J. Abrams s'uneix a ‘Paul' en la reivindicació nostàlgica d'un model de ‘blockbuster' que mai més no tornarà a ser com era
El paradís perdut
Queda ben lluny l'època en que s'estrenava un sol blockbuster (èxit de taquilla) interessant al final de l'estiu: els temps en què pel·lícules com Desafío total (1990) o Instint bàsic (1992) –curiosament, les dues de Paul Verhoeven, la gran esperança blanca dels qui somniàvem amb la possibilitat de la superproducció transgressora– arribaven a l'agost per saciar una gana que havia començat a gestar-se gairebé des de finals de juny. Serà perquè l'any que ve, segons les profecies maies, s'acaba el món o perquè la indústria de Hollywood ha decidit extenuar un model d'oci en temps de reconversió audiovisual, però el fet és que, enguany, hem tingut gairebé un blockbuster per setmana. Com a contrapartida, no tot han estat productes de primera divisió, però, almenys, s'ha donat un fenomen del que un servidor no coneix cap precedent: el naixement del que podríem anomenar el blockbuster autoreflexiu, que arriba a una cartellera tan atapeïda per dir-nos que els blockbusters de la nostra infantesa i joventut són el nostre paradís perdut.
Les dues pel·lícules que encaixen dins d'aquesta categoria acabada de néixer són Paul de Gregg Mottola i Super 8 de J.J. Abrams i, en ambdós casos, la ficció serveix per a construir un exercici de nostàlgia –recorreguda d'humor i distància irònica en el primer cas, inflamada d'emotivitat i exaltada en la seva cal·ligrafia emulativa en el segon– sobre el model Amblin dels 80. Queda la impressió que si la primera pel·lícula l'hagués dirigida Edgar Wright –que era el company de viatge habitual dels coguionistes i coprotagonistes Simon Pegg i Nick Frost–, el component metalingüístic hagués quedat més afinat: són raonables les sospites que la forma de Paul hagués estat una ironia cal·ligràfica sobre la forma d'ET, l'extraterrestre (1982) i que, probablement, el resultat final hagués donat aquell salt conceptual que la trama estava demanant a crits. El salt conceptual de satiritzar dues formes de fe: la dels creacionistes de l'Amèrica profunda i la dels protagonistes, ferms creients en l'ufologia i qualsevol bajanada amplificada, però no necessàriament redimida, per la cultura popular.
El projecte de J.J. Abrams no vol discutir amb el model tal i com podria haver fet Paul, sinó reverenciar-lo. Abrams està més a prop del (molt bon) venedor astut que del poeta, però Super 8 no aixeca cap mena de sospita sobre la seva sinceritat: és l'obra d'un senyor a qui, molt probablement, se li va despertar la vocació veient pel·lícules de Steven Spielberg i que, ara, a través d'una ficció manierista, ens explica la línia de continuïtat que hi havia entre les monster movies dels 50, les filmacions domèstiques que feien els nens dels anys 60 i 70 amb la càmera de súper-8 del seu pare i la transsubstanciació de tot aquell esperit de sèrie B en producte de classe A de la gran indústria de Hollywood que tindria lloc quan creadors com George Lucas i l'autor de Tiburón (1975) varen accedir a la lliga professional.
Crítica injusta
La crítica americana ha acusat J.J. Abrams de no aportar res de nou: és un judici injust, perquè Super 8 no amaga en cap moment la seva vocació d'exercici d'estil, però, al mateix temps, també s'afirma com a valent, arriscadíssim anacronisme en un present on els primers cinc minuts d'un blockbuster –els models Michael Bay o Roland Emmerich, sense anar més lluny– mostren l'apocalipsi sense cap respecte al ritual. A Super 8 hi ha un monstre, però Abrams planteja com a ritus iniciàtic el moment de veure-li el rostre i aconsegueix que una escena intimista on el protagonista maquilla el seu objecte de desig tingui més intensitat que una banalitzada representació de la fi del món.
