Quadern d'art
L'estètica de les grans trobades papals està molt pensada. L'arquitectura efímera i el logotip són un pèl ‘kitsch', però són funcionals i barats
La fina línia groga
Fa uns dies vam assistir, per via presencial o televisiva, a la Jornada Mundial de la Joventut Madrid 2011. Els teleespectadors del món catòlic i una pila d'assidus als telenotícies vam poder contemplar el desplegament d'una escenografia, d'una gràfica, d'un estil comunicatiu molt particular que té, però, una tradició breu.
El papa de Roma vivia al Vaticà. I si un volia veure'l, calia emprendre un viatge. Un viatge en l'espai, però també en el temps. Tot això va canviar amb Joan Pau II.
I qui era Joan Pau II? Nascut com a Karol Wojtyla a Wadowice –a prop de Cracòvia– el 1920, destacava com a jugador d'escacs. O sigui, un bon estrateg. Va endegar dos estudis alhora, teatre i teologia. Poc abans de ser escollit papa, l'octubre de 1978, Wojtyla havia escrit una obra de teatre, El taller de l'orfebre, que va ser transformada, a la dècada dels vuitanta, en òpera rock. Us xoca, aquest fet? No ho hauria de fer.
El 25 de gener de 1979 Joan Pau II va emprendre el seu primer viatge fora d'Itàlia, a la República Dominicana i a Mèxic. En morir, el 2005, acumulava el rècord de més de cent viatges internacionals, cadascun dels quals convertit en esdeveniment de telenotícies.
El 1979, Joan Pau II va arribar amb el ferm propòsit d'implantar una nova imatge de l'Església. Aquesta havia de seguir sent catòlica, però també catòdica en un món dominat per les telecomunicacions.
Es tractava d'un papa que viatjava arreu en avió, que s'exposava a les multituds en estadis tot seguint l'esquema dels esdeveniments rockers. D'un papa que abandonava la cadira gestatòria i que es mostrava pròxim a la gent, com un modern cap d'estat, però també com una celebrity transnacional. Aquesta accessibilitat va facilitar un atemptat que no el va matar per poc, i la consegüent instauració del papamòbil, un aliatge inimitable de blindatge i exhibicionisme.
Benet XVI no té el carisma ni les habilitats teatrals de Joan Pau II, però manté el llegat viatger i l'estructura comunicacional instaurats per aquest. Ho hem comprovat a Madrid. Analitzem-ne l'estètica.
Els estadis han quedat petits per a tantes multituds, i ara s'empren esplanades com la de l'aeròdrom de Cuatro Vientos. Tant aquest espai immens com els confessionaris instal·lats al parc d'El Retiro han estat dissenyats per l'arquitecte Ignacio Vicens. El despatx Vicens+Ramos edifica estructures racionalistes i fredes. Però quan es tracta del papa, la cosa canvia de manera radical. Vicens, tot just acabat de llicenciar, va muntar l'estructura del primer acte papal a Madrid, el 1982, al Santiago Bernabéu.
D'altra banda, tenim el logotip de les jornades, dissenyat per José Gil-Nogués. Amb forma de corona, plasma l'al·legoria de la unió dels joves de tot el món al peu de la creu, que donen forma a la corona de la Verge de l'Almudena, patrona de la ciutat. A la corona hi figura la m de Maria, la m de Madrid...
Estèticament, trobo el logotip i l'arquitectura efímera de l'esdeveniment un pèl kitsch. Però tots dos són funcionals, pràctics i de producció barata. Els colors del Vaticà són el blanc i el groc. El blanc és perfecte per realitzar-hi projeccions d'imatges i jocs de llums, també per comunicar una estètica de puresa. Els confessionaris, per exemple, recorden veles llatines. L'immens escenari de Cuatro Vientos –200 metres de paret horitzontal– era presidit per un arbre metàl·lic: es tractava d'aixoplugar el papa en un espai que recordés el sermó de la muntanya del Nou Testament.
A mi, però, em sembla veure-hi influències de l'estètica gaudiniana. Recordeu la consagració de la basílica de la Sagrada Família al novembre? La realització televisiva va ser tan bona que és superior a qualsevol visita al recinte. Aquella visita va marcar tant el papa, que no m'estranyaria que hagués deixat instruccions sobre les seves preferències estètiques a l'hora d'organitzar actes multitudinaris, com el de Madrid.
Si, com deia McLuhan, “el medi és el missatge”, com adaptarà l'Església catòlica les noves tecnologies de la comunicació a la seva estètica? Com transitarà la fina línia groga que separa la fe del fanatisme banal, l'espectacle dels continguts i la doctrina de la consigna?