El teorema d'Almodóvar

“En toda vida parece faltar el drama absurdo que nos movería a vivir como si hubiéramos de morir mañana. Vamos a morir mañana. Nadie se da cuenta. Esa conciencia es la que hace emerger el cine”, escrivia l'enigmàtic Antoni Casas Ros en un dels moments de la seva estranya auto-ficció El teorema de Almodóvar (Seix Barral). La nouvelle de Casas Ros explicava la història, pretesament autobiogràfica, d'un individu que perdia el rostre i l'amor de la seva vida en un accident de cotxe. Condemnat a la solitud i a la invisibilitat social, el personatge (¿l'autor?) trobava una força terapèutica en el cinema de Pedro Almodóvar, que, sota la seva mirada, es convertia en un eloqüent mirall per desxifrar no sols el món exterior, sinó també la seva experiència interior de radical aïllament. El teorema de Almodóvar era una obra recorreguda per una poètica onírica. El seu desenvolupament difuminava les fronteres entre crònica personal i fantasia redemptora: una ficció inclassificable puntuada per un cérvol lynchià i presidida per un transsexual d'arrel almodovariana.

Pedro Almodóvar diu que no va voler llegir-la perquè l'incomodava que algú l'hagués convertit en un personatge de ficció, però La piel que habito sembla establir un interessant diàleg amb el treball d'Antoni Casas Ros. De fet, el personatge encarnat a la pel·lícula per Elena Anaya –en un treball interpretatiu impressionant, a l'alçada de la seva impúdica tècnica kamikaze– manté no pocs punts de contacte amb el protagonista de la novel·la: una figura condemnada a l'aïllament que sobreviu en la contemplació (i l'emulació) de l'art aliè –Louise Bourgeois en un cas; Almodóvar en l'altre– i sobre el rostre i la identitat de la qual s'aplicaran diverses màscares. El to sofisticat de La piel que habito i, sobretot, la seva capacitat per aprofundir més endins del que explica la trama, fan que la pel·lícula estigui, en el fons, més a prop d'El teorema de Almodóvar que de Taràntula, la breu, eficaç i molt pulp novel·la de Thierry Jonquet en què es basa (i a la qual traeix de manera molt estimulant).

L'últim treball d'Almodóvar no és per a tots els gustos. Hi ha qui se'n riu d'alguns dels excessos del conjunt: l'aparició del personatge de Roberto Álamo vestit de tigre i el desenllaç, una filigrana sobre el concepte d'anticlímax que culmina en un moment de suspensió delicadíssim, irrepetible, el tipus de final que no ensenyen a les escoles i que un cineasta menys atrevit mai no gosaria a fer. La presència d'un Banderas lluint expressivitat envasada al buit connecta La piel que habito amb alguns punts clau de la filmografia almodovariana: sota l'habitació tancada que és el cor fosc de La piel que habito palpita el record d'altres entorns claustrofòbics, com el llit on una altra encarnació de Banderas tenia lligada la Victoria Abril d'Átame o les alcoves on La ley del deseo i Matador trobaven el seu desenllaç en clau d'autodestrucció passional. La pel·lícula també sembla contenir tota la memòria d'una gran tradició irracional del cinema, que s'obre amb Feuillade, però passa per Buñuel, Hitchcock, Oshima, Cronenberg, Yasuzo Masumura, Franju, Douglas Sirk i, per què no, el melodrama mexicà. Potser el més interessant és que La piel que habito sigui tan rica que fins i tot el seu creador –tot un control freak– no hagi caigut en què el final és, de fet, un dels happy ends més rars mai rodats: no cal fer spoilers, però... ¿no es tanca un cercle d'atracció amb aquells punts suspensius?, ¿no ha arribat el personatge d'Elena Anaya al punt de destí que havia desitjat... potser en una altra vida, potser sense ser-ne del tot conscient.