Època de canvis
Les crisis marquen canvis d'època. Són punts d'inflexió que creen un abans i un després. Un punt i a part. El temps passa, canvia el decorat i de sobte ens trobem en la pell d'un altre personatge, més ric o més pobre, més gras o més prim, que ens mira des de l'altra banda del mirall com advertint-nos que se'ns covarà l'arròs si no espavilem aviat.
Mirava l'altre dia el llarguíssim documental que La 2 va dedicar a la movida madrilenya. Amb la perspectiva que donen els anys, ara sembla que aquella època de desenfrenament i llibertinatge ha estat la més representativa de les nostres existències, potser perquè a la capital no han sentit parlar del rock laietà.
En aquest treball hi sortien tots, d'Alaska a Almodóvar, més joves, amb més cabell, més prims, més vius, immersos en una efervescència que es va esfumar com per art d'encanteri quan els comptes corrents dels protagonistes es van inflar de zeros (no patateros) tot emportant-se la joventut pel desguàs de les esperances.
Tot canvia, perquè ja no som els mateixos. Sabino Méndez és el nou portaveu de la junta directiva d'una SGAE que haurà de treballar de valent per canviar d'imatge envers l'opinió pública. Maleïts diners. I el que fa uns anys enrere era el seu soci musical, el senyor Loquillo, el darrer dandy del rock, participa en un anunci d'una entitat bancària, en un moment que les entitats bancàries es situen per mèrits propis com a principals responsables d'aquesta crisi que ens martiritza amb retallades sense compassió.
Ja que estem disposats a posar exemples, ja ni George Michael és George Michael. Ja no és el mateix, ens l'han canviat, com ens ho estan canviant tot. Fins i tot el clima. Època de canvis.
