Els mitjans de la promoció

En diverses ocasions algun òrgan de gestió del sardanisme ha emès missatges que desprenien un cert desassossec cap al món casteller, al qual es considera receptor d'una mena de tracte de favor institucional i mediàtic que s'intueix primordial per al seu posicionament social. Històricament, l'autocrítica no ha estat una característica inherent al sardanisme, i buscar responsabilitats del que no es fa bé fora de l'entorn propi n'és una bona mostra. Però en definitiva, palesar una inquietud que voreja la (sana?) enveja no deixa de ser una simple (tot i que potinera) manera de reclamar una atenció millor.

La xarxa informativa del món casteller és envejable. Tots els mitjans, inclosos els públics, ens fan viure cada cita com una jornada esportiva de primer nivell. Pàgines completes de diaris, Quarts de nou, Tres rondes... i també Quèquicom, que aquesta setmana els va convertir en un sorprenent objecte d'estudi físic. Però en un altre entorn cultural encara s'ha fet més sorprenent que el programa Òpera en texans s'hagi presentat com a necessari per fer l'òpera més popular explicant-ne curiositats i desmitificant-ne els apriorismes elitistes que l'inunden. Ja em perdonaran, però si els gairebé 20.000 abonats i altres incondicionals omplen desenes de representacions l'any al Liceu i les emissions d'òpera als mitjans són força seguides, quina mena de promoció li cal? L'interès és indubtable, però sorprèn que en paral·lel la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals només hagi sabut fer programes de qualitat tan dubtosa com Aplecs i ballades i no hagi sabut durant molts anys on col·locar Nydia a la graella. La promoció de l'òpera i dels castells és interessant, però potser haurem de convenir que la música de cobla també té curiositats per explicar i prejudicis per matisar, la qual cosa evidentment no li faria cap mal.