Batuta excitable

Les expectatives a vegades són males conselleres. Andris Nelsons arribava amb el renom de ser una de les batutes joves (33 anys) més valuoses del moment, impressió reforçada per alguns notables enregistraments i un Lohengrin a Bayreuth enguany força més reeixit que el 2010. A més, el letó estaria tornant l'Orquestra Simfònica de la Ciutat de Birmingham al primer pla en què la va situar Simon Rattle. El concert inaugural del cicle Palau 100, dilluns, no va confirmar del tot les dues impressions.

L'orquestra respon amb entrega al seu titular, però la prestació global, tot i mantenir la fiabilitat pròpia de les formacions angleses, va estar lluny de ser excepcional, amb una corda un xic agre i un metall poc matisat. En tenia part de responsabilitat la batuta fàcilment excitable de Nelsons, amant de violents contrastos de dinàmiques i temps, encara que siguin al preu de deformacions excessives del discurs. Se'n va ressentir una peça tan ben construïda com l'Obertura Leonora núm.3 de Beethoven, amb una visceralitat que evacuava tota noblesa.

El món emocional de Txaikovski escau millor al temperament fogós de Nelsons, encara que la dosificació de les tensions i dels esclats decibèlics a la Simfonia núm.4 va ser millorable. Hi va haver moments remarcables, sobretot l'Scherzo amb una filigranada corda en pizzicato que va contrastar encara més amb un final eixordador. Es va encomanar Christian Tetzlaff de l'òptica espasmòdica de Nelsons? En tot cas, no prou per afectar la nitidesa dels atacs, la seguretat de la tècnica i el rigor en l'expressió de què va fer gala en aquesta delícia encara massa poc coneguda que és el Concert per a violí de Dvorák.