Desllorigat

Des del llindar de la sala principal del Romea es veia el nombrós repartiment deambulant damunt l'escenari i desafiant, amb els ulls, el públic que recelós anava ocupant les tradicionals butaques vermelles. Entretant, la Moses Dog Band impregnava l'espai sonor amb ritme i acords contundents. El quadre escènic i el disseny lumínic retallaven l'àmbit dur del mineral fosc. Alguna cosa hi havia capaç d'atreure la mirada, potser la duresa, l'atmosfera desconcertant i greu que flotava dins l'obscur Dogville.

Som al poble dels gossos, en algun lloc perdut dels EUA, una vila petita i pobra, com qualsevol emplaçament provincià i depauperat,refugi de misèria i d'humanitat. Una boca de trons brama greument: “¡Dios, salva a tu pueblo!” Perquè prompte arribarà la bella i atemorida Grace per ocultar-se, com podria fer qualsevol de nosaltres. Però al poble dels gossos el preu per ser acceptat és molt alt, és el preu de la humiliació que fem pagar al que ve de fora (us recorda res?). Per això a Dogville no hi haurà redempció quan Grace, l'àngel de la venjança, desplegui les ales.

Malgrat la voluntat encomiable i la idea excel·lent d'adaptar el clàssic de Lars Von Trier per al teatre, més enllà de l'espai escènic i l'atmosfera creada, l'espectacle no acaba de funcionar. El fet és que l'ambiciosa història no flueix com hauria i cau sota la complexa mecànica del relat, un relat excessivament feixuc, distorsionat pels elements emprats i que avança a sacsejades i a ritme desparellat. El cert és que tot pren un aire desendreçat i vessa un equilibri interpretatiu precari. A fi i efecte, la retòrica desllorigada de l'esclat musical tampoc no acaba resolent les dificultats inherents a la direcció. I és una llàstima perquè, tanmateix, hi ha algunes troballes puntualment bones i un final potent, pels que hi arribin, és clar. L'ombra inalterable de Calixto Bieito, un llast.