Crítica
cinema
Miratges de la felicitat
De vegades, les pel·lícules que semblen més tradicionals són les més modernes. És el cas d'Another year, en què Mike Leigh aconsegueix el que potser és el seu millor treball a partir d'un esquema molt senzill, d'una aparent peça de cambra que podria evocar des del Bergman més minimalista fins al Woody Allen més cruel, tot passant per una reinvenció de Txèkhov. El fet de centrar-se en una parella d'anglesos madurs, exemple de convivència i equilibri, permet a Leigh no únicament desplegar tot un seguit de personatges que deixaran al descobert l'ambigüitat d'aquest matrimoni, sinó també l'estat de la qüestió pel que fa a un cos social que viu de les aparences, però que sempre acaba deixant veure les seves misèries.
Leigh, amb un rigor admirable, estructura el film en quatre parts, corresponents a les estacions de l'any, i dibuixa una xarxa de relacions regides per l'hipocresia i la mentida. Els més febles emocionalment reben el desganat consol dels que creuen portar una vida exemplar, mentre aquests tranquil·litzen així la seva consciència. Allò que fa esdevenir Another year un treball notable, no obstant això, és la fluïdesa amb què Leigh traspassa aquestes observacions sobre les relacions humanes cap a una reflexió existencial en què el pas de temps, la decadència i la mort es mostren implacables amb uns i altres. Ningú no s'escapa que cada any sigui, per a tothom, un any més, com diu el títol, i que el cicle vital condueixi indefectiblement al buit i al no-res. L'estructura social del capitalisme mai no podrà amagar la por i l'angoixa. I la càmera de Leigh, implacable i escrutadora, ho fa palès amb un desolador retrat de família.