El debut de La Iaia

No puc negar que de tota la generació actual del pop català tinc una predilecció especial per Mishima. Suposo que és una qüestió d'afinitat sonora i del seu detallisme en les cançons. M'encanta que siguin polits en la seva estètica musical, que mantinguin un aire underground, que no facin concessions al kumbaià, i que tinguin certs atreviments rockers fins i tot sorollistes que em transporten al meu esperit fosc que duc enganxat des de l'adolescència. Clips comper exemple Un tros de fang i cançons com ara L'estrany són obres mestres de la sensibilitat que fan pensar, i amaguen un discurs i una voluntat artística que va més enllà del simple “grupet de pop”. Les lletres són poemes, les seves cançons podrien sonar en galeries d'art... és un concepte de la música que va més enllà de la música. Una forma d'art més total. En definitiva, una proposta que es diferencia de les que pesen en la música actual catalana perquè va més enllà del pop festiu, del “vull ser modern” o del músic tancat en l'univers de la música i que no va més enllà de la tècnica o la recerca d'importar un so de moda anglosaxó.

Suposo que per aquests mateixos motius m'està agradant La Iaia. Un grup osonenc que acaba de publicar el seu primer àlbum, Les ratlles del banyador. Malgrat que el nom pugui fer pensar que es tracta d'una banda que fa broma i festa, en el disc no m'ho ha semblat així. Cançons com ara L'última nit, La platja, L'home que passa i Declaració de principis no són gracietes costumistes, sinó que manifesten una voluntat de crear ambients i una ironia que no és vulgar. Amb una espurna de foscor. Suposo que la mà del productor, Paco Loco, un geni que només treballa amb qui li ve de gust i que té l'estudi a la costa de Cadis, és en part responsable de trobar els colors amb què poden pintar La Iaia. Igual que els va potenciar amb Mishima.