El sant sopar de la Dharma

Hi ha aturades d'activitat que haurien de durar per sempre. Com la de la banda armada ETA. N'hi ha que haurien de durar el mínim possible. Com la de la banda musical Companyia Elèctrica Dharma. El grup de Sants n'ha anunciat una que va començar just en el moment que es va acabar la nit col·lectiva de dilluns al Palau de la Música Catalana en memòria d'Esteve Fortuny. Tant de bo aquesta aturada sigui ben curta, perquè el conjunt, per moltes crisis que pugui patir, té encara un munt de pinzellades sonores a aportar.

La nit col·lectiva de dilluns va omplir el Palau d'un públic entregat, format per seguidors de tres generacions diferents que van vibrar en un esclat d'una gran intensitat de comunicació, tant en els passatges que invitaven al ball esbojarrat com en els que convidaven al recolliment intimista. La vetllada va permetre constatar almenys tres realitats interessants.

En primer lloc, que l'obra d'Esteve Fortuny resisteix bé el pas del temps. Un quart de segle després de la mort del segon dels germans Fortuny, després d'escoltar dilluns el concert basat en la seva obra, és inevitable preguntar-se què hauria pogut donar encara musicalment, si la mort no se l'hagués endut als trenta-dos anys, aquest guitarrista i compositor autodidacte tocat per una inspiració genial que confereix tocs sublims a les seves peces.

En segon lloc, que la formació d'ara de la Companyia Elèctrica Dharma té corda per temps, si finalment decideix reprendre el seu camí. Per molt que sense Esteve Fortuny i sense Jordi Soley, que va abandonar el grup el 1978, la personalitat inicial sigui irrecuperable, el so actual del conjunt presenta ingredients sucosos, especialment quan evita els temes cantats i quan controla més els plans de volum, com es va poder comprovar amb els temes inèdits.

I finalment, en tercer lloc, que, després de tantes travesses pel desert, l'aventura de la Compa-
nyia Elèctrica Dharma no és un viatge solitari, sinó compartit per conjunts i músics com els que dilluns els van ser còmplices a Barcelona: El Petit de Cal Eril, Rosa Luxemburg, Mesclat, Obrint Pas, Inspira, Roger Mas, Raydibaum i Jordi Molina.

A part d'una recreació plena de sensibilitat d'Alèxia per un Jordi Molina pletòric a la tenora, el més interessant de la nit va ser el sant sopar amb porró inclòs que els músics del grup van compartir darrere una taula enfilant un popurri popular català fascinant. Per paradoxal que resulti, la Dharma 3.0 transmet més força des de la textura acústica d'una sobretaula deliciosament agitanada que no pas amb la potència enorme de watts de la companyia elèctrica.