cultura

Crítica

jazz

Del Minton's al Taj Mahal

No hi ha res més perillós per a un artista que ser presentat com la sensació del moment. Automàticament es generen unes expectatives i un entusiasme que es poden acabar transformant en decepció quan la realitat que es rep no assoleix les fites que s'han alimentat. És molt probable que el problema sigui més del receptor a l'hora d'imaginar-se quelcom extraordinari fora del corrent, i no tant de l'emissor, que es dedica a fer la seva feina de la millor manera que sap al marge dels atributs que uns o altres es permetin adjudicar-li.

És per això que, sense negar-li la qualitat i fins i tot certa originalitat al saxofonista Rudresh Mahantappa, després de presenciar el seu concert resulta inevitable qüestionar el criteri d'entitats de prestigi com la Jazz Journalists Association i de publicacions consagrades com Downbeat a l'hora de considerar-lo el millor de la seva espècie. Nascut a Trieste i format a Nova York, el músic d'ascendència índia presentava el fruit del seu darrer treball, Samdhi. Una col·lecció de temes elaborats sobre un concepte que combina el llenguatge del jazz amb les estructures carnàtiques del sud de l'Índia. Amb el seu saxo alt endollat a la computadora, Mahantappa va intensificar l'energia amb què aconsegueix unir un temple dels boppers com el club Minton's amb les ressonàncies que envolten el sagrat Taj Mahal. Però ni les mans de seda de Rich Brown en el seu baix de sis cordes ni el bon ofici del bateria Damion Reid van poder evitar que l'excessiu protagonisme de David Gilmore a la guitarra elèctrica ens baixés dels núvols per portar-nos a una sessió del Hard Rock Cafe.

Rudresh Mahantappa
Luz de Gas. 43 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona.
28 d'octubre de 2011


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.