Vull fer una pel·lícula de Tots Sants

Vull fer una pel·lícula. Una superproducció de por juvenil en què els protagonistes no siguin zombis, vampirs ni fantasmes. Una història de monstres i llegendes terrorífiques amb uns primers plans per tremolar en reconèixer el malson que ens aterrava de petits: l'home del sac. Sí, voldria veure com és per primera vegada, aquest criminal que assaltava les cases de nit i segresta els nens per fer-ne talls de greix, segons deien, per fer ungüents curatius per als malalts de cases riques. Segur que avui en dia treballen per als laboratoris farmacèutics.

M'agradaria fer una pel·lícula en què en lloc de xuclasangs de pintura vermella els protagonistes fossin ànimes en pena que tornen del passat per complir o per tancar deutes de quan eren vius. La terrible greixonera Enriqueta Martí que vivia al carrer Joaquim Costa de Barcelona i que tenia una habitació plena de nens en gàbies, o el soldat que es va perdre durant més de tres anys en els forats del temps que existeixen a la Mussara, un poble desert i solitari, amb les restes d'una església enigmàtica on s'ha practicat la màgia negra.

M'agradaria fer una pel·lícula on els cementiris fossin els de Sinera, en un penya-segat davant del mar, o els de la Segarra, enmig del no-res i carregats d'històries que ericen els pèls. On apareguin els peluts i agressius simiots i les devoradores raboses de tres caps, els uns en la densitat del bosc del Pirineu, les altres en els empantanegats i traïdors racons que amaga el riu Ebre.

M'agradaria fer una pel·lícula on tots els monstres i llegendes de Tots Sants es reivindiquessin contra les disfresses ianquis del Hollywood-Halloween. I que la castanya es mengés la puta carabassa. Però els nostres pares no van saber recrear-nos l'emoció amb què els nostres avis vivien la nit de Tots Sants i van deixar la ficció a mans de la tele: així hem perdut la nostra cultura de la por. Per això vull fer una pel·lícula...