Les muses corruptes

Que el gènere literari anomenat «novel·la negra» haja servit per a donar vida a grans personatges de ficció i a històries esgarrifoses, és un fet saludable que molta gent hem celebrat i gaudit amb voracitat lectora. El que ja resulta més preocupant és que determinats individus amb càrrecs polítics, i els seus comportaments, siguen en ells mateixos un filó per a la inspiració artística. Perquè la ficció literària té el do d'ennoblir i d'enriquir les misèries terrenals, però els terrenals de peu pertanyem a la classe damnificada per aquells personatges ficcionats.

La novel·la de Joan Pla, Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building (Edicions 96, 2011) conjuga de manera enjogassada aquestes dues cares –la realitat i la ficció– que s'atrauen i es completen, més que no es repel·leixen. Ahir s'hi va presentar a la Casa del Llibre de València.

Abans de donar pas a l'autor del llibre, Diego Gómez, expresident d'Escola Valenciana, que en féu d'introductor, hi assenyalà el caràcter de thriller trepidant de la novel·la, però bastit sobre personatges de nom reconeixible, accions i fets amb sabor d'actualitat, i molta càrrega de compromís i d'implicació per part d'algú, el veterà Joan Pla, que no es resigna a mirar el seu món més pròxim com si fóra un mer espectador passiu i resignat.

També va incidir el presentador en l'«encert editorial» a l'hora de dissenyar la portada del llibre: una imatge en taques entre dos colors molt contrastats, en la mateixa línia d'intencions de duplicitats entre la poderosa imaginació i la realitat colpidora.

Així mateix, Gómez va remarca l'eficàcia del «llenguatge directe, culte i fàcil de digerir, amb tocs d'humor que els lectors interioritzen lúdicament». Unes qualitats sens dubte importants en aquest tipus de llibres, que estan concebuts per a arribar a un públic ampli i amb ganes de deixar-s'hi atrapar.

L'autor, però, va incidir en més d'una ocasió en la seua voluntat que Don Fabrizzio, a més de divertir, faça pensar.

Després de la intervenció de Joan Pla, es va establir una conversa animada entre el públic assistent, des d'on es va reconèixer, a manera de col·lectiva teràpia positiva, que els polítics, els honrats i també els corruptes, són caducs, a pesar de tot. I arribarà un dia que fins i tot les muses els hauran oblidat, mentre que la cultura, les persones que hi treballen honestament, els grans escriptors, i la gent que aporta la seua saviesa en bé d'una col·lectivitat, és la que fa història. Què es recordarà de les comarques de Don Fabrizzio quan hagen passat dècades?: l'anècdota dels faisans que havien d'aterrar a l'aeroport sense avions?; tots els finançaments il·legals d'un partit?; la bona sort d'una empedreït jugador de loteria?; o que Castelló fou el nucli on es gestaren i s'expandiren les Normes ortogràfiques de 1932?