El 10 de novembre

“Avui és un dia diferent. Fa un any va morir el meu pare i vaig decidir cantar-li, fer un concert en família i instituir aquest ritual. Veig que la família s'ha fet molt gran!”. Sílvia Pérez Cruz, després de cantar 20 años –de fet, una barreja d'aquest tema amb Temps perdut, amb lletra de Glòria Cruz i Càstor Pérez, els pares de la cantant palafrugellenca–, va dirigir-se així al públic que va omplir el Teatre Municipal de Girona per assistir a un concert molt especial, en què hi eren, entre d'altres familiars, la seva mare i la seva germana. Sílvia Pérez, una vegada encetades unes quantes experiències (Las Migas, Llama, amb Javier Colina Trio, amb el gran guitarrista Toti Soler) i abandonat alguna d'aquestes, està embrancada en el seu projecte més personal, i es troba en el procés de gravació del primer disc en solitari, que titularà 11 de novembre en homenatge al pare, ja que és la data del seu aniversari. Sílvia Pérez ha trobat una veu pròpia, un estil inconfusible, i està en procés de consolidació, un trajecte en què hi té un paper cabdal Raül Fernández Refree, autor dels arranjaments d'uns quants dels temes que canta Pérez Cruz, però sobretot còmplice artístic de la cantant i participant actiu en la gravació del disc. Salta a la vista. Va passar a l'estiu a Cap Roig i va tornar a succeir dijous al Municipal. L'entesa és absoluta i va arribar un moment que l'enjogassament dels artistes, el joc de mirades i somriures era tal que es diria que estaven en plena jam session, en comptes d'en un concert. Perquè un dels trets característics de Sílvia Pérez és el marge que, aparentment, deixa a la improvisació, que és el que aporta frescor i, al cap i a la fi, una veritat escènica com un temple. El concert de dijous va ser especial, perquè ni tan sols la producció comptava que arribarien a tenir una vintena d'excel·lents músics sobre l'escenari, un regal que la cantant va tenir a bé de fer al públic, que mai li ho podrem agrair prou. Una altra sorpresa: la participació en els bisos de Toti Soler, amb la seva guitarra neta i clara, per fer una versió monumental d'He mirat aquesta terra, el poema d'Espriu musicat per Raimon, que aquesta magnífica parella artística ja va interpretar a l'escenari del mateix Teatre Municipal en l'espectacle que El Canal i Temporada Alta van dedicar al poeta: El jardí dels cinc arbres, l'any 2009, un espectacle de gran record per a la cantant per diversos motius. Castor Pérez era aleshores entre el públic, a la platea del coliseu gironí, i dijous la seva filla així ho va explicar. Va ser un dels moments àlgids del concert, juntament amb la interpretació de les Corrandes d'exili de Pere Quart, Cucurrucucu, Alfonsina y el mar, de l'alegria desbordant de Chacarera de las piedras i una imponent Gallo rojo, gallo negro, un tema tan corprenedor com simbòlic, que la cantant va interpretar conjuntament amb la formació Coetus i els músics que l'acompanyaven: Mario Mas, un guitarra esplèndid i alegre; el violoncel Joan Antoni Pich, afortunadament recuperat de l'accident de l'estiu; els elegantíssims violins d'Olvido Lanza, deliciosa, i Bernat Bofarull, una de les ànimes de Murtra Ensemble; la sobrietat del contrabaix Miguel Àngel Cordero; el vellutat corn anglès d'Igor Cortadellas, o les percussions essencials d'Aleix Tobias.

Corpresos, commoguts com estàvem encara per la mort de la innocència, –que mor cada dia arreu–, a la porta de casa, n'hi havia que vam acudir al Municipal amb l'esperança secreta que la Sílvia Pérez Cruz ens reconfortaria l'ànima. Els nostres anhels es van veure correspostos, amb escreix. T'esperem l'any vinent pel ritual, Sílvia.