Pinotxo, Llovet, Proust

Setze sopars, vint llibres i vint plomes: les que la casa Montblanc ha dedicat a grans noms de la literatura universal des de 1992. Jo vaig sumar-me a la festa quatre anys més tard, d'aquí que el meu record i el meu testimoni hagin de limitar-se a aquells setze sopars esmentats al principi. El d'enguany, convocat per saludar el llançament de l'estilogràfica dedicada a Carlo Collodi, el creador de Pinotxo, va tenir lloc dimarts passat, casualment hores després que Silvio Berlusconi comencés a dictar el penúltim capítol de les seves aventures en la vida pública italiana. Pinotxo i Berlusconi, doncs, enmig d'una taula voltada de periodistes. Amb aquests ingredients no és difícil imaginar que la tertúlia va ser més de riure que de plorar, tot i que allò que ha fet Il Cavaliere aquests darrers dies i mesos, i aquests darrers anys, en faci ben poca, de gràcia. Però, a aquest sopar, s'hi ve a riure i a menjar i beure bé, cosa que ha donat peu, en més d'una ocasió, al fet que algun comensal, tan destre en els oficis del periodisme i de l'escriptura com en l'art de la imitació, hi fes comparèixer, amb l'aprovació i l'entusiasme generals, les més altes magistratures de l'Estat.

En Jordi Llovet és un savi amable que s'explica amb amenitat i rigor, lluny de la pedanteria. Només així s'entén que disfruti, cada any, quan ha de complir l'encàrrec de glossar la figura i l'obra de l'autor homenatjat davant d'una audiència més interessada en l'anècdota i la xafarderia que no pas en els aspectes més literaris o erudits. Dimarts exultava rememorant la presentació el dia abans a Madrid de la versió castellana del seu últim llibre, Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats (Galaxia Gutenberg, 2011). La traducció arriba quan l'original català ha esdevingut un dels llibres més venuts de la temporada, un autèntic best seller, segons em confirma la meva llibretera, a qui no he fet cas en cap de les moltes ocasions que m'ha aconsellat de llegir-lo, com vaig haver de reconèixer, una mica avergonyit, davant del mateix Llovet. Ara que ja el tinc a casa i he començat a assaborir-lo m'adono que tampoc és tan important el meu retard d'uns pocs mesos: aquest llibre durarà anys.

Escoltant-lo les nits del sopar de Montblanc, en Jordi Llovet m'ha incitat a llegir en uns casos, i a rellegir en d'altres, alguna de les obres dels autors que hi han estat successivament homenatjats: Dickens, Fitzgerald, Kafka, Faulkner, Mann i Virginia Woolf, entre d'altres. Mentiria si en aquesta nòmina de lectures hi posés Marcel Proust, a qui es va dedicar, el 1999, una de les plomes més boniques de la col·lecció. Mai no he llegit, sencer, cap dels set volums d'A la recerca del temps perdut. I a cada fracàs ha seguit, mesos o anys després, el propòsit de tornar-ho a intentar. L'última vegada, el mes d'agost passat, mentre contemplava l'oceà assegut a la terrassa del Grand Hotel de Cabourg, un dels grans escenaris proustians.

Llavors no sabia que el Grup 62 preparava el llançament d'una nova traducció al català de Pel cantó de Swann (La Butxaca), el primer volum d'A la recerca..., signada per la Valèria Gaillard, companya meva al diari i –atenció, que això sí que n'és, d'important– alumna fins fa quatre dies d'en Jordi Llovet. En Llovet, doncs, i la Valèria han omplert la meva agenda lectora de les pròximes setmanes. En la qual també figura –una mica d'esbarjo fàcil mai no és sobrer– Niebla roja, el llibre de Patricia Cornwell guardonat en l'última edició del premi internacional de novel·la negra RBA.

El sopar d'homenatge al creador de Pinotxo va tenir més bon final que el govern de Berlusconi. Gràcies, sobretot, a les paraules de l'Hubert Wiesse, conseller delegat de Montblanc, a qui he d'agrair més que les plomes i el llibres, més que els sopars de bon beure i menjar, aquell anunci del final, en realitat una proclama d'optimisme i de confiança en el futur: “Prepareu-vos, perquè a Montblanc ja ens hem posat a treballar en la ploma del 2017.”