cultura

“Cal distingir sempre entre persones i corporacions”

El duet saragossà format des del 1993 per Eva Amaral (1972) i Juan Aguirre (1970) ha deixat Virgin-EMI i ha editat pel seu compte el seu sisè disc, ‘Hacia lo salvaje', que presentarà al festival FNAC de Barcelona el 29 de desembre.

Hacia lo sal­vaje és una metàfora sobre el vos­tre salt d'una mul­ti­na­ci­o­nal a les ter­res igno­tes de la inde­pendència dis­cogràfica?

No, en abso­lut, no som tan egocèntrics. De fet, el títol no té res a veure amb el món de la música, que no ens interessa gaire, sinó que està rela­ci­o­nat amb tot allò que és des­co­ne­gut i mis­teriós: una fugida de la rea­li­tat, des de la pers­pec­tiva d'una banda urbana, perquè nosal­tres som molt urba­ni­tes.

És molt dife­rent tre­ba­llar per a una mul­ti­na­ci­o­nal que fer-ho amb el vos­tre propi segell?

Més que un segell, Dis­cos Antártida és com una ban­de­reta. Ja exis­tia a l'època de Gato negro / Dragón rojo però no tenia ni nom, perquè som una mica des­as­tro­sos i tam­poc no donem gaire importància a aques­tes coses. En tot cas, a Vir­gin sem­pre vam tre­ba­llar molt a gust i amb plena lli­ber­tat, i allà tenim un munt d'amics que ens han vist créixer com a grup i que s'han ale­grat del nos­tre èxit en aquesta nova etapa. Cal dis­tin­gir sem­pre entre les cor­po­ra­ci­ons i les per­so­nes.

I com heu fet aquest disc?

El vam gra­var al nos­tre estudi, en el cen­tre de Madrid, amb un petit equip i mitja dot­zena de músics. Cre­iem que en el disc es troba l'essència d'Ama­ral, però al mateix temps no hi tro­baràs la segona part de Kamikaze ni de cap altra cançó dels dis­cos ante­ri­ors.

Quina és l'essència d'Ama­ral?

Volem que tot el que fem soni autèntic, ver­ta­der, que quedi clar que això està fet per dos músics de Sara­gossa. És el mateix que passa amb el bon tea­tre, quan t'obli­des que estàs veient una repre­sen­tació i tens la sen­sació d'assis­tir a una acció real. És el que bus­quem.

El disc s'ha edi­tat en CD i en vinil de 180 grams, amb descàrre­gues digi­tals de les ver­si­ons acústi­ques de les cançons. Pas­sat, pre­sent i futur dels for­mats sonors?

Sí, ara són vigents tots els for­mats, i per això hem orga­nit­zat el disc com si fos un vinil, amb dues cares de sis cançons cadas­cuna. Han cai­gut les bar­re­res tem­po­rals i geogràfiques de la música. Ara, amb un cop de ratolí, pots escol­tar Benny Good­man i T-Rex, i això és mera­vellós. Quan nosal­tres érem més joves també ens fas­ci­nava el pas­sat i escoltàvem Hen­drix.

Toca­reu al Palau Sant Jordi, al fes­ti­val FNAC, amb Love of Les­bian, Antònia Font, Delafé y las Flo­res Azu­les, Iván Fer­reiro... Us sen­tiu ben acom­pa­nyats?

Molt. Amb Love of Les­bian ja hem tocat mol­tes vega­des i a Antònia Font els vam escol­tar al fes­ti­val Acústica de Figue­res i ens van encan­tar. També està molt bé el que fa Joan Miquel Oli­ver en soli­tari.

Par­lant de l'Acústica, què tal l'experiència de Dalí canta?

Va ser un gran repte par­ti­ci­par en aquest espec­ta­cle, però també era una aposta segura, perquè tre­ballàvem amb l'excel·lent música de Come­lade. A més, la plaça de Figue­res on es va fer és increïble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.