Pura commoció

Potser l'esperança, més que ser l'última cosa a perdre, que també es perd; sigui l'única cosa que hi ha. Ara no sé si estic parlant de la meravellosa posada en escena de Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese, o del propi país. Tant se val, deu ser el desconcert d'haver estat concebut en aquest rodal o la consciència indefectible que tot plaer passa avall.

La presència escènica de Daniel Veronese, amb la seva fenomenal troupe d'intèrprets, es torna insubstituïble. Això pot ser un terrible drama per a l'endogàmia actoral del país, tan avinent a mirar-se la tristesa del melic; però una sort per al respectable públic (i crítics) que és qui compta, perquè, en definitiva, és qui paga. Tanmateix, en les memorables funcions de l'argentí, es té la sensació d'assistir a l'eventual reproducció d'un mateix espectacle; en general d'un elevat nivell, de vegades, excepcional. És el cas de la versió sobre La gavina –Los hijos se han dormido– d'Anton Txèkhov, estrenada a Temporada Alta.

Sens dubte és el millor espectacle que he vist de Daniel Veronese, el més essencialment txekhovià, el més autèntic i emotiu. Pura commoció quan sentim el so d'un tret confús, i quedem expectants, escoltant el silenci suspès en l'aire, mentre la tragèdia del suïcidi salpica arreu, gravant en tots els rostres la desesperant evidència d'un dolor culpable. Pura contenció i expressió màxima. Arribar en un moment de tensió escènica i veritat com aquest és treure a la llum el fons de les ànimes dels personatges i vessar-lo, la intensa agonia d'una fragilitat que es va palpant al llarg de l'obra. Extraordinari Konstantín (Osmar Núñez), el fill de l'actriu Irina, en el seu replegament íntim, entre infantil i ancià, recull tot l'abisme de l'existència, la incapacitat afable per viure, a l'ombra d'un pes existencial impossible. En Txèkhov, però, tot queda mitigat per la ironia. Ben mirat, en La gavina, tots els personatges figuren ser una mica Txèkhov, clarament l'escriptor Trigorin, que és una sàtira d'ell mateix, o el propi Konstantín Trèplev, Kòstia, que s'erigeix en una paròdia evident.

El que impressiona de Daniel Veronese és aquesta capacitat per elevar els detalls més nimis, enriquir i explotar fins al paroxisme les relacions callades entre els personatges, a través del gest més petit i la mirada més subtil. En la versió tots expressen, contínuament, petits mons particulars insignificants, amarats d'intencions que mostren el llast d'un univers equivocat: tothom estima a qui no ha d'estimar, ningú és correspost, i així esclata la humanitat més bàsica, l'odi i la gelosia, el ressentiment, el desassossec, i una brutal humiliació. I no obstant, hi ha un equilibri extraordinari dins aquesta bogeria. Per què sembla tant injust Txèkhov? No és injust, és tristesa, la tristesa esquinçadora de l'existir, una saudade irònica, perquè, malgrat tot, l'autor sempre aposta per la vida. Però et trenca l'ànima. El director argentí ha convertit l'obra en un combat de mala llet, una lectura visceral i despietada, plena de tendresa i humor, i d'una veritat escènica desconhortadora. El cert és que Daniel Veronese ha instaurat una autèntica i meravellosa manera de fer, un estil propi. Potser sigui això la veritable saviesa escènica.