Explosió lírica

La docilitat amb què es manifesta el jazz des del seu corrent dominant en aquests temps anestèsics –el famós mainstream de Stanley Dance– ens fa oblidar a vegades que en l'essència d'aquesta música segueix viu el propòsit de capgirar els fonaments de l'ordre.

Així ho va fer en els seus inicis i durant diversos trams de la seva convulsa i excitant evolució a través de corrents com el swing, el bebop, el free i la fusió. Submisos al conservadorisme del tercer mil·lenni i al totalitarisme del pensament únic, a l'hora de buscar aquell jazz que preserva la seva essència, el consol ens arriba d'alguns brots de llibertat estigmatitzats per uns quants com cèdules terroristes. Entre els seus portadors, un dels més indomables és el saxofonista de Rhode Island Ken Vandermark. Projectat des de l'escena de Chicago, històric enclavament de l'avantguarda jazzística, Vandermark ha proveït el seu alè de totes les dissonàncies i dissidències harmòniques, rítmiques i melòdiques que s'hagin engendrat pels segles dels segles.

La seva bufera és una explosió de llibertat i subversió, un eructe a les formalitats de l'estètica i un exabrupte d'ètica incontestable. En la seva particular batalla, Vandermark tan aviat ha prodigat la seva ànima d'outsider com ell mateix ha liderat diversos fronts. Amb el que es va presentar a Barcelona, és possiblement el més líric i orgànic de tots els que ha capitanejat. El mateix nom del projecte, Made to break, és l'enunciat d'un trencament amb les aportacions referencials de l'irreverent John Cage i de la primitiva rítmica etíop. Una providencial al·legoria del contrast plena de sonoritats de consistència ignífuga. Un crit de llibertat que cal escoltar.