Fantasia armènia

Tigran Hamasyan ocupa un lloc preferent entre els revulsius de l'escena jazzística. En un gest que acredita els seus bons reflexos, la direcció artística del Festival de Jazz ha tingut l'encert d'incloure la seva proposta dins el cicle de pianos que arriba a la fi aquest dissabte amb l'actuació de l'argentinocatalà Emilo Solla. Encert, perquè una de les funcions de tot festival especialitzat és apropar a l'aficionat els artistes que difícilment podria veure en un marc aïllat i que susciten un particular interès pel fet que són de gran actualitat. En el cas d'aquest pianista nord-americà d'ascendència armènia, l'actualitat responia a la bona acollida que ha tingut el seu disc de debut, A fable, i per certa etiqueta d'enfant terrible que alguns li han penjat. Com acostuma a passar amb tot en la vida, la realitat sempre acaba posant les coses a lloc. I una vegada assimilat el seu concert en formació de trio a la sala Luz de Gas, la impressió és que hi va haver més pa que formatge. Tigran és un veritable acròbata de les tecles, un músic que pot arribar a enlluernar amb la seva fantasia desbordant i amb les piruetes sobre unes tonalitats que viatgen del so acústic a l'elèctric i de la calma a la tempesta. Té un discurs enèrgic i comunicatiu, però el seu devessall d'intensitat exigeix una profunditat que per joventut o impaciència encara no posseeix. A l'hora de desenvolupar els temes, la fórmula d'introducció, presentació del motiu i crescendo es va acabar tornant reiterativa. No se li pot negar, però, certa habilitat per construir melodies que enganxen amb facilitat, tot i que en aquesta faceta l'ombra de Chick Corea es percep en l'ambient. De potencial musical n'hi ha,
i molt, en el petit cos de Tigran Hamasyan, però des d'uns paràmetres jazzístics convindrà valorar-lo quan vulgui deixar de ser una estrella del rock.