“‹You cannot be serious!›”

Ve a tomb l'exclamació que havia pronunciat en més d'una ocasió John McEnroe, aquell genial jugador de tennis nord-americà, malcarat, irat, simpàtic a la pista com un rot de vinagre, guitarrista aficionat, que tenia tendència a esbroncar, amb expressions com aquestes i d'altres de contundència semblant, a jutges, aplegapilotes i a tothom qui convingués. Ve a tomb perquè il·lustra la sensació amb què em vaig quedar al final de l'espectacle 30/40 Livingstone, en què aquesta frase es pronuncia, i que va ser el preludi de la decepció.

El discurs previ, la declaració d'intencions de la nova creació de Picó i López, parla d'un personatge, un home contemporani, que ho deixa tot per anar a la recerca, modern explorador, de l'animal mític, trobada que ha de respondre els interrogants de l'home sobre el seu comportament.

A l'inici –un principi molt prometedor–, sobre una catifa verda que cobreix tot l'escenari, amb una butaca plantificada a una banda, Sergi López busca. L'afany per la recerca li ve de l'avi. Sempre ha buscat i va trobant: dona, hipoteca, nens... Ah, nens! Un d'ells continua la dèria per la recerca que el pare posseïa, però que la vida trobada li va esmorteir, i per continuar buscant o buscant-se, ho deixa tot. La conversa de pare i fill permet trobar el millor Sergi López, però és aquí que es produeix el trencament, en aquest punt precís tot plegat comença a perdre interès, quan comença la projecció mental del protagonista, de López, però també de Picó. La projecció és d'una feblesa dramatúrgica notable. El fill díscol, idealista, és transportat de cop i volta, mitjançant la il·luminació adequada i un ambient sonor propi de la Paul Winter Consort, a un lloc indeterminat barreja de jungla, desert, estepa, bosc mediterrani i fins i tot planúria volcànica del Serengueti.

Comença el viatge, la recerca de l'animal, i durant el viatge, surrealista, un concepte clau: acceptació. Acceptació de tu mateix i de la diferència. Un altre mot clau: norma, regla. La conveniència o no de seguir-les, a propòsit del tennis i de McEnroe, i la possibilitat d'enfrontar-se a l'autoritat. La resta, si és que hi és, de tan prim queda dissolt irremissiblement en un delirant partit de tennis que disputa un cérvol bípede i plantígrad, que encarna Jorge Picó, amb un oponent imaginari, amb el públic, que li torna la bola. L'interès decau de manera directament proporcional al ritme amb què creix el desencant. Cau el teló.