El naixement d'una nació

La carrera de Robert Redford com a director sempre s'ha caracteritzat per tractar temes compromesos amb una estètica més aviat conservadora o, com a mínim, d'inspiració vagament neoclàssica. El seu debut amb Gent corrent (1980) va ser tot un èxit, però la carrera posterior resulta esmorteïda i tímida, com si no gosés buscar imatges pròpies per a un univers fílmic que, en el fons, correspon a l'imaginari de tota una generació de nord-americans lliberals. Leones por corderos (2007), la seva pel·lícula anterior, demostrava una força inusitada en ell, proposava una teoria de la conspiració que l'apropava a directors amb els quals havia treballat, sigui Alan Pakula o Sydney Pollack. La conspiració resulta que és una operació similar: utilitzar els codis del gènere hollywoodià per emetre un discurs sobre l'Amèrica contemporània a partir dels seus orígens.

Ens situem a les acaballes de la guerra civil, el 1865, amb les ferides encara obertes i l'assassinat de Lincoln com a colofó de l'horror. Una dona és acusada de conspiració pel magnicidi i jutjada per un tribunal militar, disposant d'un oficial de la Unió com a advocat defensor. La farsa del judici, les intrigues al seu voltant i la presa de consciència d'aquest soldat respecte a allò en què es vol convertir el país és una mena de metàfora tant sobre els fonaments d'una nació com sobre el seu present, igualment dubtós i sobretot necessitat d'una unitat interna que lluiti contra l'enemic que suposen els elements més reaccionaris. El problema és que Redford filma tot això amb llum natural, sí, però també amb una falta de punch que ho desinfla tot. I llavors només queden les bones intencions, embolicades en un una correcció estètica que potser també –ai!– sigui política.