Almodóvar se celebra

Tinc amics que recorden haver estat al Saló Diana en una de les sessions en què Pedro Almodóvar projectava els seus curtmetratges en súper-8, mentre doblava totes les veus dels seus personatges. Els tinc una sana enveja: jo vaig arribar uns anys massa tard a l'experiència de la contracultura. Sóc de la generació que va descobrir els grans noms de l'underground –Nazario, Mariscal, Max, Gallardo & Mediavilla– quan ja formaven part de l'equip d'una revista que es venia als quioscos: El Víbora. Per tant, també sóc dels qui van descobrir Almodóvar no en la seva forma de George Kuchar de La Mancha, sinó ja com a director de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980), una pel·lícula que va arribar a les sales comercials d'aquí al mateix temps que Cabeza borradora (1977): recordo que la coincidència va inspirar un bon nombre d'articles a la premsa, alguns d'ells escandalitzats, d'altres sanament analítics, al voltant dels tabús de representació que trencaven ambdues pel·lícules. El nadó monstruós de l'opera prima de David Lynch i la pluja daurada que banyava de plaer catàrtic el rostre d'Eva Siva, àlies de Mercedes Guillamón, en Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón no eren el model d'imatges que un es podia trobar normalment en una sala comercial. No sabíem llavors que érem en el quilòmetre zero de dues de les filmografies definidores d'un cinema de la postmodernitat: era difícil intuir que dues obres amb esperit de film de culte –o sigui, d'excepcionalitat, de raresa– fossin la primera pedra de trajectòries cinematogràfiques llargues.

En les pàgines de Los Archivos de Pedro Almodóvar, el luxós coffee table book que acaba de llançar al mercat Taschen, Vicente Molina Foix té el bon detall de recordar que, tot i que la crítica espanyola no va ser especialment receptiva, ni generosa amb la primera pel·lícula d'Almodóvar, hi va haver una excepció: José Luis Guarner, que, amb la seva sostinguda perspicàcia i el seu sòlid olfacte, va celebrar la majestuosa lletjor de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón i el seu esperit de combativitat. En aquells moments era difícil, no obstant, imaginar un futur en què la filmografia d'Almodóvar acabaria nodrint un coffee table book tan espectacular com aquest.

La principal objecció que un pot trobar en el llibre és que l'Almodóvar salvatge d'aquells anys sigui, en el millor dels casos, una nota a peu de pàgina i, en el pitjor, una omissió. Almodóvar no és només l'autor d'obres tan importants com ¿Qué he hecho yo para merecer esto!! (1984), Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), Átame (1990), Hable con ella (2002), La mala educación (2004) –sí, jo la trobo molt important- i La piel que habito (2011), sinó, també, el responsable d'una filmografia en súper- 8 que m'agradaria veure analitzada i catalogada a fons, d'aquell projecte als marges de la movida que era alguna cosa més que un simple acudit pop –Almodóvar & MacNamara–, de la novel·la Fuego en las entrañas, publicada a la malauradament efímera col·lecció Onliyú d'Ediciones La Cúpula amb il·lustracions de Mariscal, del curt Trailer para amantes de lo prohibido, realitzat per al programa televisiu La Edad de Oro i de moltes altres coses que el volum, suposo que per decisió del mateix cineasta, margina. Los archivos de Pedro Almodóvar és un instrument essencial per entendre la imatge de si mateix que el director vol immortalitzar, però jo hagués preferit que el llibre s'assemblés una mica més a Nazario íntimo, volum recentment editat per Nova Era en què la maduresa i els anys d'immaduresa expressiva d'un dels noms fonamentals de l'underground estan en permanent, fèrtil diàleg.