Globus

L'impres­si­o­nant gui­ri­gall de cri­a­tu­res impa­ci­en­ta­des, que ja volien tro­bar-se al mig de la Lluna lle­pant gelats, feia pre­dir una autèntica i encan­ta­dora festa musi­co­te­a­tral per als més petits. Tan­ma­teix, els papàs engen­dra­dors que­da­ven enfa­vats con­tem­plant aquell potent broll d'il·lusió volàtil que crema les cares més ingènues. Així, el magnífic i radi­ant tea­tre de Bes­canó, ple a ves­sar d'aquesta càndida escuma humana, veia fon­dre's la claror de l'enllu­me­nat per encen­dre l'espurna del viratge ima­gi­nari...

El fabulós qua­dre esce­nogràfic prou pin­tava bé: una gela­te­ria amb posi­tura estètica dels anys cin­quanta, far­cida d'un replec de glo­bus i emple­ats musi­cals que flo­ta­ven pels racons, colors a manta per dis­tin­gir l'estiba de tau­les, tam­bo­rets i objec­tes dis­po­sats arreu. Una enorme pan­ta­lla pro­jec­tava, al rere­fons, imat­ges panoràmiques i aco­lo­ri­des d'una ciu­tat bonica i sana. Les ombres d'uns habi­tants s'hi pas­se­ja­ven amb rela­tiva calma, encara incons­ci­ents del que s'esde­vin­dria... Música! La colla
dels Pes­quis irrom­pia en aquell cau ensu­crat d'infància...

Joc escènic: catorze músics, una pare­lla d'actors can­tants, pro­jec­ci­ons, esce­no­gra­fia, il·lus­tra­ci­ons de Sebastià Serra, ani­ma­ci­ons de Jordi Caba, tex­tos de Josep Maria Espinàs i Pau Miró, la mera­ve­llosa música de Xavier Mont­sal­vatge i la mà mes­tra d'Albert Gui­no­vart. I doncs? El fet és que tota aquesta riquesa mul­ti­dis­ci­plinària no va sin­to­nit­zar gaire bé, ni tam­poc con­for­mar l'equi­li­bri neces­sari per dur l'exci­tada tropa de viatge a la Lluna. La ver­dor evi­dent en l'enca­de­llat i engal­zar bé els dife­rents llen­guat­ges es podrà resol­dre en assa­jos, no hi ha dubte. Enllà d'això, però, hi ha un veri­ta­ble pro­blema en la mix­tura dra­matúrgica i el text, en la història mateixa, una mica erràtica i massa fosca, com­plexa, amb un llen­guatge difícil que difi­culta la com­prensió i la tasca pedagògica de fons.

La poli­cro­mia no enllu­erna, però a les envis­tes podria fer-ho per­fec­ta­ment, si el relat, una mena de conte de ter­ror, fos més sim­ple i amè, perquè ani­ma­ci­ons, il·lus­tra­ci­ons i espe­ci­al­ment la música són la mar d'expres­si­ves i excel·lents.

La música és tan potent que en resulta l'autèntica pro­ta­go­nista; la part visual, que també hau­ria de ser fona­men­tal, queda una mica com a deco­rat, men­tre que el relat no arriba gens, en part, perquè hi ha poca gràcia expres­siva i humor. La sin­to­nia amb el dra­conià públic infan­til fou ine­xis­tent. És de veres un espec­ta­cle fami­liar? Les millors esce­nes són sem­pre musi­cals, les cançons, que trans­for­men l'esce­nari en un punt de màgia i fan­ta­sia embol­ca­llant bé l'espec­ta­cle. Les inter­pre­ta­ci­ons, en canvi, són una mica pri­mes, i la direcció, no gens fluida, sem­bla entor­pida pel con­junt de con­tra­punts i la com­ple­xi­tat escènica.