L'home i l'obra

Les celebracions del 2013 prometen una allau de novetats –encara que potser no gaires de discogràfiques, la indústria no està per moltes alegries– que de ben segur s'intensificarà a mesura que s'apropi el bicentenari del naixement de Wagner. Per obrir boca apareix en tres DVD (Gonzo Multimedia) la monumental pel·lícula que Tony Palmer va realitzar a principi dels vuitanta i que aquí es va poder veure per televisió.

La memòria em diu que em va impactar més la sèrie sobre Verdi (un altre fill del 1813), potser pel seu nítid didactisme, potser perquè el personatge no és tan repel·lent. Sigui com sigui, Palmer va signar un film d'un acusat esteticisme i d'una megalomania a l'alçada del compositor alemany, amb un desplegament fastuós d'actors i ambientacions. Em queda el dubte de si l'encarnació de Richard Burton és un paradigma de pilot automàtic o de genial distanciament, però a mesura que avancen les quasi vuit hores de pel·lícula em quedo amb la segona opció. I quina veu!

El film certifica que la identificació entre home (menyspreable) i artista (incommensurablement genial), entre vida i obra, sempre és problemàtica. Però què passa quan aquesta vida queda tallada per una mort prematura? És el que va passar a Lorraine Hunt Lieberson, la mezzo nord-americana a qui Harmonia Mundi dedica A Tribute. Escoltar aquest doble disc centrat sobretot en Händel és la millor explicació de per què Hunt ha assolit un estatus de culte: la flexible carnositat de la veu i la sinceritat sense artificis del cant continuen emocionant.

Són virtuts radicalment oposades a les de Patricia Petibon i el seu alambinat fregolisme vocal aplicat al repertori hispànic a Melancolía (Deutsche Grammophon). Ni la serietat habitual de Josep Pons és suficient per controlar les efusions de l'eixerida soprano francesa en un disc davant del qual no hi ha terme mig: o entusiasma o enfurisma. Els tres cicles de lieder del prolífic Wolfgang Rihm (Col legno), entroncats amb el bo i millor de la tradició germànica, són un bon bàlsam poètic, sobretot en la veu estilitzada de Christoph Pregardien, amb Siegfried Mauser al piano.

El nou triple àlbum de Gustavo Dudamel per a Deutsche Grammophon és un oportú apèndix als comentaris de la setmana passada sobre els joves directors. El veneçolà és l'exemple més rutilant del fenomen, i les quatre simfonies aquí reunides, un resum de les seves immenses virtuts i més reduïdes limitacions. La fluïdesa de la Novena de Bruckner té el contrapès d'una certa manca de direccionalitat i sentit de l'estructura que també afecta les dues simfonies de Nielsen (la Quarta la va interpretar a Barcelona amb la mateixa Simfònica de Göteborg), tot i que aquí la brillantor externa ho compensa fins a cert punt. És, tanmateix, en una abassegadora Segona de Sibelius on Dudamel convenç amb més força.

Un compositor molt menys present que els citats en les nostres programacions és Martinu, de qui Jiri Belohlávek ofereix amb la Simfònica de la BBC una integral de les sis simfonies (Onyx) que paga molt la pena conèixer per la fresca inventiva del compositor txec. A qui segurament mai no sentirem a Barcelona és Havergal Brian, prolífic compositor britànic de simfonies (en va fer trenta-dues): una figura anecdòtica que s'escolta amb cert plaer, com les simfonies 20 i 25 dirigides per Andrew Penny (Naxos).

Tanquem la parada amb un recull amb tres exemples suprems de l'art de la variació, reunits en un DVD d'Euroarts: les Goldberg de Bach cisellades amb primor per András Schiff, les Diabelli de Beethoven amb un torrencial Daniel Barenboim i les Händel de Brahms amb un lúcid Yefim Bronfman.