Qui cuida aquest Tàpies?

És més difícil saber coses d'aquest quadre de la foto que de les persones que seuen a la taula de davant per participar, cada dimarts, en la reunió del Consell Executiu de la Generalitat. Aquesta enorme pintura d'Antoni Tàpies, magnífica al·legoria de les quatre grans cròniques de la història medieval catalana, forma part d'un fons artístic les dimensions del qual no ha volgut o no ha estat capaç d'explicar el Departament de Cultura.

No és infreqüent que es facin servir obres d'art per decorar espais de representació de les diferents administracions públiques o els despatxos de les primeres autoritats o dels alts càrrecs. Ho fan els ajuntaments i les diputacions, l'administració central i el govern de la Generalitat, el Parlament, el Congrés o el Senat, com s'ha fet palès aquests últims dies amb la polèmica instal·lació d'aquest gran quadre de retrats pel qual l'anomenada cambra alta espanyola ha pagat més de 400.000 euros. L'autor de l'obra, el pintor Hernán Cortés, va ser recomanat pel director del Museu del Prado, institució a la qual el Senat ha confiat, a través d'un conveni, la conservació del seu fons artístic.

Sense voler, doncs, he sabut del Senat allò que fa setmanes intento saber de la Generalitat: qui s'ocupa del fons d'art que decora les estances del govern, qui cuida aquell Tàpies que presideix les deliberacions del Consell Executiu? Les facilitats que dóna el govern per fer conèixer als ciutadans allò que decideix en les seves reunions setmanals no s'han fet extensives, per ara, a la demanda de saber qui té cura del patrimoni artístic que engalana els despatxos de l'administració.

La petició d'entrevistar el cap del negociat, servei o entitat responsable de controlar aquest conjunt d'obres d'art, efectuada el passat 31 d'octubre i reiterada en diverses ocasions en les últimes sis setmanes, no ha tingut fins avui una resposta positiva. Es tractava abans que res de saber si existia cap òrgan, amb aquestes funcions. I, en cas que existís, de conèixer quantes i quina mena d'obres el formen, aquell fons: són pintures, escultures, mobles? Són, com aquell Tàpies, peces de factura contemporània o pertanyen a èpoques més reculades? S'han comprat, són producte d'algun llegat, s'han acceptat com a pagament d'impostos o són simples donacions dels seus autors o dels seus propietaris? Com i qui decideix el lloc on s'ubica cada peça? Quins controls s'exerceixen per garantir-ne la seguretat i, sobretot, la conservació?

Són dades molt generals que volia obtenir no pas a través d'un simple llistat de noms i números, sinó mitjançant una conversa distesa amb la persona que hauria de conèixer a fons la col·lecció. Només d'aquesta manera obtindria les dades, les explicacions, els detalls o les anècdotes imprescindibles per intentar bastir un article amb un mínim interès. Però, de moment, ni ha estat possible ni s'ha explicat el per què. Potser ha estat així perquè no existeix cap negociat, ni servei ni entitat destinada a tenir-ne cura, d'aquest patrimoni artístic. I si no hi ha cap ens responsable, tampoc no n'hi pot haver, de catàleg, l'element bàsic, imprescindible, per garantir la seguretat i la conservació de qualsevol col·lecció. Potser tot és molt més simple, i només ha passat que la petició no estava en l'agenda informativa del Departament de Cultura, és a dir, que no formava part d'aquell llistat de temes que el servei de premsa de la casa volia veure reflectits en els mitjans de comunicació. Potser –i ja no n'hi afegiré cap altre, de potser– tot plegat solament és fruit d'una decisió més primària, presa per algú que, senzillament, considera que ara no toca parlar d'això.

Si no hi ha responsable ni ens ni catàleg, s'acabarà sabent. De moment queda clar, però, que l'exigència i el compromís de transparència expressats pel conseller Mascarell al Parlament no són gens compartits pel seu equip. Els en mantindré informats.