Amb el cor sota l'aixella perquè dins del pit no hi cap

Manuel Vázquez Montalbán creia que hi ha textos de cançons d'Enric Barbat que podrien ser de Georges Brassens. Al seu llibre Antología de la Nova Cançó catalana, publicat el desembre del 1968, Vázquez Montalbán es referia a Barbat com un dels gran artistes de la Nova Cançó i remarcava l'originalitat literària de les seves composicions.

Quaranta-tres anys després, aquesta visió continua semblant lúcida. Ajuda a fixar-nos en l'interès d'un cantant desconegut per a les generacions més joves, però estimat pels seguidors de més edat de la Nova Cançó que valoren la ironia tendra amb què Barbat va cantar la condició humana des d'un fons existencialista i que recorden el disc de tangos en català que va gravar amb Guillermina Motta.

La incorporació de Francesc Pi de la Serra i de Barbat a Els Setze Jutges va aportar al col·lectiu una perspectiva crítica sobre la realitat social. La primera cançó en català que tracta d'una manera contundent sobre la immigració, per exemple, és Els qui vénen, de Barbat, publicada en un disc en el qual va col·laborar literàriament Joan Margarit, que no va obtenir un reconeixement com a poeta fins molts anys després.

Alhora tímid i atrevit, seriós i divertit, Barbat ha estat un cantant que ha sabut sintetitzar amb gràcia en una obra no gaire extensa el ventall de preocupacions i sentiments que feien niu en el seu cor de persona molt sensible: el desamor, la tristesa, etc.

«Amb el cor sota l'aixella perquè dins del pit no hi cap, / amb el cor sota l'aixella per tenir-lo més a l'abast, / amb el cor ple de tendresa i el viatge a flor de pell, / amb el cor ple de tendresa, buit de records el cistell», comença dient Anna, una de les seves cançons de desamor més potents, escrita amb els ulls a plena llum d'abril buscant l'amor quan plou i cada gota en val mil. Enric Barbat ha emprès així el camí de tornada.