Música fresca

Probablement ha estat, fins ara, el millor concert de la temporada. Un Valeri Gergiev amb ganes i una orquestra lliurada a la música ens van interpretar les tres primeres obres per als Ballets Russos de Serguei Diaghilev que va compondre Stravinski entre el 1910 i el 1913. Música, doncs, de fa cent anys i que es conserva fresca i renovadora molt més que d'altres de posteriors que han envellit. Gergiev i la seva orquestra ens van deixar ja fora de combat amb l'Ocell de foc, de 1910. Va ser inaudit, amb tota la propietat del terme, per la quantitat de matisos, propostes sonores i lluïment de quasi tots els solistes –quina viola i quin fagot!–. Seguint l'argument del ballet, van desplegar paisatges, caràcter agrest, van construir replans sense que es perdés la màgia quan en altres estimables versions s'ha optat més per una línia més decididament conductora, com un crescendo espaterrant, per fer-se més arrossegadores sense permetre la reflexió. Després d'un primer descans va continuar amb un Petruixka, de 1911, que no va sorprendre tant, però que va oferir en la fira del quadre quart una densitat dramàtica esquinçadora. I en la tercera part La Consagració de la Primavera que l'orquestra ja ens havia ofert en alguna de les seves visites, però que en aquesta ocasió va mitigar l'austeritat inicial amb un so luxuriant ple d'efectes sonors que un no sap si el mateix compositor era conscient que la seva partitura els amagava. De fet tres músiques per a una acció de ballet –Diaghilev donava la mateixa importància a la dansa que a la música–, però que, per si soles, i especialment en mans de Gergiev, són monuments simfònics.