El destí d'Antonio López
Quan Antonio López tenia 12 anys li va entrar una febre incontenible per dibuixar i pintar. Va començar a tenir clar que el seu destí era ser pintor. Més tard, a l'Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid va poder comprovar un altre cop el seu talent natural. Amb quatre trucs apresos tenia la tècnica totalment superada. Un any després, però, les coses van donar un tomb. “Tenia un gran capital a les mans, però no sabia com manejar-lo –recorda l'artista–. Vaig estar a punt d'engegar-ho tot a rodar.” S'havia adonat que no es podia dedicar només a copiar la realitat, havia d'anar més enllà: “En art hi ha una cosa veritablement decisiva: s'ha de tenir alguna cosa a dir.”
Aquest missatge d'Antonio López, que amb els anys ha esdevingut el mestre del realisme pictòric espanyol, va planar entre els estudiants de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona que dilluns van omplir a vessar la sala d'actes de la facultat per escoltar l'artista manxec. “Nois, la tècnica s'aprèn molt de pressa, el que importa és que us formeu en el coneixement”, va advertir el pintor als alumnes.
El pintor ha ajudat a assolir recentment un rècord de visitants al Museu Thyssen de Madrid amb una exposició que ha superat amb escreix els 300.000 visitants. La figura humana, els freds interiors i els paisatges a l'albada i al capvespre de Madrid són la marca de fàbrica d'un pintor popular però també elogiat i vilipendiat a parts iguals pel simple fet de ser realista. López, que se sent comodíssim entre la gent jove, va tornar a insistir en la seva adscripció a la figuració i va criticar que alguna gent actuï “de manera policial” en el tema de l'abstracció i la figuració. “De tota manera, quan un quadre realista és dolent es veu molt més ràpidament que un d'abstracte”, reconeix. I sobretot, va advertir als futurs artistes que no cal que busquin l'originalitat a qualsevol preu: “Només cal que sigueu autèntics.”
