cultura

L'últim Palau picassià

Surt publicat el quart i darrer volum de la monografia monumental de Palau i Fabre sobre l'artista malagueny, centrat en el període al voltant del ‘Gernika'

Palau i Fabre buscava la correlació entre text i imatge, com si fos una banda sonora

El 8 de gener del 1927 Picasso es pas­se­java per les gale­ries Lafayette de París quan va veure una volup­tu­osa noia rossa que estava tri­ant un coll postís, que li va cri­dar l'atenció. La va espe­rar a la sor­tida i li va etzi­bar sense mira­ments: “Senyo­reta, teniu un ros­tre interes­sant. Vol­dria fer el vos­tre retrat. Sento que farem grans coses junts. Sóc Picasso.” La noia era Marie-Thérèse Wal­ter, de només 17 anys, que es con­ver­ti­ria en l'amant del pin­tor (ales­ho­res ell era casat encara amb la balla­rina Olga Kokh­lova) i amb qui tin­dria la seva filla Maya.

Aquest és el punt de par­tida, gai­rebé de novel·la romàntica, del quart i últim volum de la gegan­tesca mono­gra­fia de Josep Palau i Fabre (1917-2008) sobre el pin­tor, sota el títol Picasso 1927-1939. Del Mino­taure al Ger­nika.

Palau tenia enlles­tit el manus­crit ja fa deu anys, però no ha estat fins ara que el volum ha vist la llum gràcies a la volun­tat de l'edi­to­rial Polígrafa (que ja havia publi­cat els tres lli­bres ante­ri­ors) i la col·labo­ració de la fun­dació de l'escrip­tor de Cal­des d'Estrac. La publi­cació cul­mina, doncs, la ingent i deta­llada nar­ració de Palau sobre Picasso que, malau­ra­da­ment, no va tenir temps d'arri­bar fins al final de la vida del pin­tor.

Feina obses­siva

Aquesta és la feina, gai­rebé obses­siva, d'un home que admi­rava fins al moll de l'os al seu bio­gra­fiat. Hàbil bar­reja de bio­gra­fia i assaig artístic, amb mol­tes referències tant soci­als com polítiques, literàries i cul­tu­rals de tota mena, l'obra avança amb gra­ci­li­tat per la vida i obra picas­si­ana, rela­ci­o­nant-les en tot moment perquè ja ho deia el mar­xant Kahnwei­ler que tota l'obra de Picasso és auto­bi­ogràfica. Aquest volum, que surt de moment en el seu ori­gi­nal català, cas­tellà i anglès, passa per moments cru­ci­als de la tra­jectòria de l'artista: els fantàstics retrats de Marie-Thérèse i més tard de la seva següent amant, la fotògrafa Dora Maar (amb la sèrie de Dones plo­rant); l'esplen­dor del gra­vat picassià amb sèries com la Mini­tau­romàquia; les pri­me­res expe­ri­men­ta­ci­ons amb l'escul­tura, en part ani­ma­des per la seva relació amb Juli González; l'any (de l'abril del 1935 al 1936) que para de pin­tar i es dedica exclu­si­va­ment a escriure; i sobre­tot, durant la Guerra Civil, el seu com­promís amb la República que cul­mina amb la peça estel·lar del període, el Ger­nika. No és estrany, que sigui el viatge del simbòlic mural als Estats Units el que fina­litzi aquest volum.

Però per arri­bar a aquest final tardà, però feliç, les coses no han estat gens fàcils. En vida de Palau i Fabre no va ser pos­si­ble tirar enda­vant el pro­jecte, tant per motius econòmics com per la mateixa idi­o­sincràsia de la manera de tre­ba­llar de l'autor. Ho recorda Joan de Muga, de Polígrafa, que recorda que Palau era molt gelós de la seva obra.

Hi havia una altra difi­cul­tat afe­gida. Com havia fet amb els altres volums, Palau tenia la intenció de cons­truir la maqueta del volum manu­al­ment, en un mètode que, a hores d'ara pot sem­blar pri­mi­tiu, però que asse­gu­rava l'exacta cor­re­lació entre text i imat­ges de les obres. L'edi­tor de l'actual volum, l'escrip­tor i expert en Palau Julià Gui­lla­mon, explica que l'autor volia “el text i les imat­ges en paral·lel, com si fos la banda sonora d'una pel·lícula”.

Mal­grat la difi­cul­tat del mètode, final­ment, s'ha optat per fer el mateix amb aquest últim volum. Gui­lla­mon, en col·labo­ració amb Alícia Vaque­rizo, de la Fun­dació, s'hi han dedi­cat de ple durant un any sabent que “segu­ra­ment Palau ho hagués fet d'una altra manera, però sent fidel al seu espe­rit”.

La catalanitat de Picasso, gran aportació

“Una de les grans aportacions de Palau és descobrir la catalanitat de Picasso”, explica Julià Guillamon. Des del primer volum, Picasso Vivent, Palau va accentuar aquest aspecte del pintor, que ara torna a sorgir en el nou llibre, que avui es presenta al Museu Picasso. Un exemple és quan Palau veu la forma d'una finestra de la plaça del Rei de Barcelona en un gravat de la Minitauromàquia o la verge que corona l'església de la Mercè en un dibuix d'una forma femenina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.