cultura

Quadern de cinema

Una pel·lícula francesa, muda i en blanc i negre, sobresurt en un panorama cinematogràfic dominat per les superproduccions i el 3D

El crepuscle del silenci

La seva metàfora esdevé poderosa sobretot perquè permet fer una lectura del nostre present

Al Hollywood de finals de la dècada dels anys vint del segle pas­sat es vivien aires de revo­lució tec­nològica. El can­tant de jazz (1927), amb Al Jol­son com a pro­ta­go­nista, va mar­car un abans i un després. La seva irrupció amb el sonor com a gran esten­dard de futur, cer­ta­ment, va acce­le­rar l'arri­bada d'un cre­pus­cle que supo­sa­ria la fi del cinema mut. I, en aque­lla tran­sició, molts intèrprets que no van acon­se­guir adap­tar-se van caure per sem­pre en l'oblit de la indústria, men­tre que, paral·lela­ment, noves estre­lles emer­gien per lluir en el fir­ma­ment hollywo­odià, ara no tan sols amb el seu ros­tre sinó també amb la seva veu.

Una de tan­tes d'aque­lles històries és la que recrea The artist, pel·lícula pro­ta­go­nit­zada per George Valen­tin (Jean Dujar­din), una vella glòria del mut al qual l'arri­bada del sonor repre­senta el final de la car­rera, i Peppy Miller (Bérénice Béjo), una actriu pui­xant que s'adapta a la per­fecció als nous temps. L'encre­ua­ment de les seves vides esdevé l'eix argu­men­tal que con­forma la que és, sens dubte, la pro­posta més sug­ge­ri­dora de l'actual car­te­llera nada­lenca. Tot un regal per als amants del bon cinema que, cal tenir-ho pre­sent, ve ser­vit en for­mat de versió muda i en blanc i negre. Això, en un pano­rama domi­nat per la digi­ta­lit­zació dels cine­mes, i amb les super­pro­duc­ci­ons i el 3D que es venen com si fos­sin la pana­cea cine­ma­togràfica que ha de mar­car el pre­sent i el futur.

Mal­grat la seva ago­sa­rada pro­posta, The artist s'ha con­ver­tit en tot un feno­men, ben rebut tant per la crítica com pel públic, i té tots els números per aparèixer a les prin­ci­pals nomi­na­ci­ons dels pre­mis cine­ma­togràfics de l'any. Però, més enllà de ser un exer­cici d'estil pre­ci­o­sista, pura recre­ació post­mo­derna d'un model de cine i un sis­tema de repre­sen­tació que resul­ten anacrònics, Mic­hel Haza­na­vi­cus –direc­tor dels films de l'agent OSS 117, pro­ta­go­nit­za­des pel mateix Dujar­din– té la capa­ci­tat de com­moure expli­cant una bona història i cap­ti­var el públic amb les seves imat­ges. Sense para­fernàlies.

També, la seva metàfora, estruc­tu­rada amb grans inter­pre­ta­ci­ons, una potent banda sonora, un acu­rat joc meta­lingüístic de cine dins el cine i cons­tants referències cinèfiles –que van de Can­tant sota la pluja a El cre­pus­cle dels déus, pas­sant per Ha nas­cut una estre­lla–, esdevé pode­rosa sobre­tot quan per­met fer una lec­tura del pre­sent. La història d'un món, fas­tu­o­sa­ment sub­mer­git en l'excés, que es creia feliç fins que de sobte s'ensorra –per­so­ni­fi­cada en el pro­ta­go­nista mas­culí, l'entra­nya­ble George Valen­tin, i amb el rere­fons del crac del 29– té més d'un paral·lelisme amb la deli­cada situ­ació que viu la soci­e­tat. Pel que fa a una pos­si­ble lec­tura cine­ma­togràfica, pot­ser se'ns apunta que la vita­li­tat del futur del cinema no està escrita en els seus orígens...?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
The artist

«The artist»

Gènere: Comèdia romàntica
Direcció: Michel Hazanavicius.
Intèrprets: Jean Dujardin.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a