‘Quejío' de vellut

No és novetat que el nom de Miguel Poveda fa temps que treu cap en l'altar dels grans del flamenc. L'ombra dels genis de la Isla i l'Albaicín, Camarón i Morente, és allargada, però la llum que irradia el cantaor de Badalona és de les que contribueix a expandir l'essència del gènere fins als confins de l'univers. Van ser, els de l'Auditori, setanta-cinc minuts de pura delícia, en què la calidesa del seu quejío de vellut –nítid i colpidor– va impartir càtedra de com mantenir intacte l'àngel del cante enmig del cambalache d'aquest segle XXI. Va obrir foc amb unes alegrías de Cadis que van encendre les primeres espurnes d'entusiasme, va seguir amb la intensitat continguda d'una envolupant malagueña i va brodar la dificultat que sempre planteja la soleá amb el mèrit afegit d'agermanar dos referents confrontats com Mairena i Marchena. Al seu costat, la guitarra sempre fidel de Chicuelo contribuïa a embolcallar-li la veu entre acords i arpegis que li concedien un vestit fet a mida. Un moment particularment evocatiu va ser quan va rememorar el seu debut al Festival de la Unión i va recuperar una minera en nom del primitivisme d'un art que ell mateix reivindica des del títol del nou disc ja enllestit, ArteSano. Va rematar passejant per Jérez i Utrera amb l'aire de festa i celebració que comporta el pal de la bulería. Era la rúbrica perfecta per a un recital antològic. Tot el que va venir després ja s'ho podia haver estalviat. Sense desmerèixer la bona feina musical del mestre Amargós i les facultats més que sobrades de Poveda a l'hora de reinventar-se la copla, per molt comprensible que sigui aquest afegit en l'espectacle amb vista a la galeria, la distància entre la veritat i la impostura encara es va fer més palesa. Tot i així, al final es va recuperar el bon sabor de boca gràcies als versos de Maria Mercè Marçal (Cançó del bes sense port) i als records de Morente (Aurora) i Camarón (La leyenda del tiempo).