Navegants contra pescadors

Hi ha dues direccions per sentir-se realitzat culturalment: la coordenada espai, o la coordenada temps. L'aparició d'internet ha propiciat que avui en dia la més habitual sigui la coordenada espai: l'actor i consumidor culturals s'han convertit en navegants que busquen i remenen entre totes les propostes estètiques que es fan a l'altra punta de món. Aquesta opció té com a avantatge una obertura de mires i una perspectiva global que permet descobrir nous llenguatges i simbolismes, però redueix la coordenada temps al present. La recerca esdevé una quimera, perquè el desig de consumir el “millor” que es fa a tot el món en termes absoluts no té sentit. L'art no és una qüestió de carreres i competicions, com tampoc ho és de latitud i longitud. I la percepció que es té i l'ús que se'n fa varia d'una cultura a l'altra.

Els que segueixen la coordenada temps són, avui, uns romàntics. Sense moure's de lloc, busquen i remenen en el propi passat i són capaços de reescriure la seva ànima tot adonant-se que, en termes d'essència, no cal anar a buscar a l'altra punta de món el que ja és a casa. Són els pescadors. Els que consideren més ampli 3.000 anys de cultura que 3.000 quilòmetres.

Ho he pensat arran del disc Aquí queda aquesta gent, de Carlos Ventura, un músic de Cambrils que ha ressuscitat la cançó popular marinera de la Costa Daurada. Ell ha mantingut viva una cosa més important que una aposta estètica per unes melodies i les lletres que pertanyien a diverses generacions de llops de mar, i que és l'ànima.

L'espai contra el temps. Navegants contra pescadors. Els primers no volen veure que enriqueixen uns pirates amb cases farcides de Rolls-Royce; els segons tanquen els ulls enfora i miren cap endins. No han descobert quina música es fa als EUA, però no fan el joc als empresaris i governs que estan fent d'internet el gran negoci del segle.