‘Mantis religiosa'

Hedda Gabler no ha sigut mai un text de la meva devoció. L'actualització de Marc Rossich no està gens malament i tendeix a aclarir i a fer via, i a destacar l'essencial. L'escenografia presenta una casa d'amplis finestrals racionalistes que fan lluminosa la presó que ha triat Hedda, una sensual Laia Marull que duu a terme una interpretació enfollida, als límits de la histèria, que no acaba de casar amb la psicologia d'un personatge viperí, burxeta i cruel. Una dona aparentment forta, que pardaleja amb tothom que l'envolta amb malaltissa frivolitat, que vol controlar-ho tot i mantenir sotmesos els homes que la desitgen i les dones que l'admiren, però que en el fons duu injectat el verí de l'avorriment i la covardia, tot i que en el present muntatge sembla que s'hagi xeringat altres substàncies més eufòriques. Marull fa la seva primera aparició en bragues, cosa que marca de bell antuvi la seva pulsió provocativa, i tothora manté en actiu els mecanismes de seducció. Té sotmès el marit, Ernest Villegas, un investigador amb les inseguretats del principiant; té captivat el totpoderós degà, rol que ha hagut d'assumir cuita-corrents el director David Selvas, que el serveix sense especial vibració. Hipnotitza la tieta amb la insinuació d'un suposat embaràs i vampiritza l'amiga, una Cristina Genebat prou inspirada; fa bavejar el brillant però alcohòlic científic que incorpora Pablo Derqui amb desesperació. Tots li ballen l'aigua als ulls, i ella, com una Mantis religiosa sense pietat ni escrúpols, es disposa a devorar-los i a sembrar desert i ermàs en les relacions. Fins que s'adona que els altres són independents i tenen projectes. I això l'aboca a l'autodestrucció. L'espectacle presenta discrepàncies de criteri en el to dels intèrprets i llisca amb grinyols.