Els aforismes

En el trajecte de tren que diàriament em porta de Sarrià a plaça Catalunya aprofito per llegir. Aquest viatge fugaç m'obliga a llibres de butxaca que ocupin poc i pugui guardar a l'abric. Fa temps que he optat pels d'aforismes, gènere de gran tradició en la literatura universal.

L'aforisme és una proposició concisa, completa i enginyosa que anuncia una norma sense argumentar-la. Té sempre un aire a cavall de la sentència clàssica i la cosa bíblica, que atrapa. Funciona com una pintura perquè explica un món de manera condensada. Hi ha una història literària de l'aforisme que comença amb Plató i acaba en Cioran. Autors del nivell de Llull, Erasme, Bacon, Gracián, La Bruyère, La Rochefoucauld, Goethe, Nietzsche, Kafka, Shopenhauer, Valéry, Bergamín, Gómez de la Serna, entre d'altres, s'han servit de l'aforisme per dibuixar una realitat, i hi ha moltes d'aquestes obres de referència que expliquen millor un temps que tractats de mil pàgines o assajos inacabables.

L'aforisme portat pel sedàs popular esdevé refrany, però llavors ja és una altra cosa, normalment comporta un posicionament moral de superioritat que no m'estimula tant. L'aforisme és per naturalesa una carrera curta que no admet divagacions i que ens arriba com una carícia suau o com una cruel esgarrapada. Un dels autors contemporanis més brillants en el gènere és Ramón Andrés. En el seu llibre Los extremos (Lumen) hi trobo un aforisme com una perla al fons del mar: “L'enveja és plagi”.