Melancònic i optimista

Un dia Josep Maria Ter­ri­ca­bras, direc­tor de la Càtedra Fer­ra­ter Mora de la UdG, va dir-me que volia con­vi­dar un cine­asta. Con­si­de­rava que un cen­tre dedi­cat a pen­sar el nos­tre entorn havia de dis­po­sar de la presència d'algú que con­vertís el cinema en una reflexió sobre el pre­sent. El pri­mer nom que vaig pen­sar va ser Jean-Luc Godard. Vàrem escriure-li una carta al seu domi­cili a Rolle però no va con­tes­tar. El segon va ser Eric Roh­mer, que va con­tes­tar de forma ama­ble dient que volia con­cen­trar tots els dar­rers anys de la seva vida a les seves pel·lícules i no volia viat­jar. La ter­cera opció va ser Theo Ange­lo­pou­los. La mirada d'Ulis­ses ens havia impac­tat molt i quan vàrem ges­ti­o­nar la seva vin­guda, Ange­lo­pou­los aca­bava de gua­nyar la Palma d'Or a Canes per La eter­ni­dad y un día. Ange­lo­pou­los va accep­tar venir a Girona perquè li agra­da­ven els semi­na­ris, els debats i la cre­ació d'un dis­curs intel·lec­tual sobre la seva obra.

Al llarg de tres dies del mes de juny del 2000, Ange­lo­pou­los va expli­car de forma pau­sada les bases del seu pen­sa­ment. Va recor­dar-nos d'on sor­gien les pel·lícules, quin era el punt de par­tida de la cre­ació, va par­lar-nos de la malen­co­nia de fi de segle, de les trans­for­ma­ci­ons del món després de la cai­guda del comu­nisme i va reconèixer que la gent de la seva gene­ració, que havien mili­tat en par­tits comu­nis­tes, l'esquerda dels anys noranta els havia dei­xat en una estra­nya situ­ació d'exili. Ange­lo­pou­los, cine­asta que par­tia d'un model de cinema que nai­xia de la no recon­ci­li­ació estètica, ètica i política amb el seu propi pre­sent, havia cons­truït des de mit­jans dels anys vui­tanta un seguit de cròniques de per­so­nat­ges en trànsit per­ma­nent. La figura del nou Ulis­ses a la recerca de la mirada per­duda sense tro­bar mai Ítaca s'havia con­ver­tit en una potent metàfora. Ange­lo­pou­los va mos­trar-se a Girona com un gran pen­sa­dor, però també com un gran poeta. Aquells matei­xos dies, al ves­pre, va pre­sen­tar Els caçadors
i Viatge a Citera als cine­mes Cata­lu­nya.

Després d'aque­lla estada vaig anar retro­bant Ange­lo­pou­los a diver­sos llocs. Vaig estar con­vi­dat a dos semi­na­ris sobre la seva obra a Tes­salònica (Grècia) i Juvaskula (Finlàndia). Ell escol­tava tot el que dèiem sobre la seva obra i ens ho dis­cu­tia. A Juvaskula vaig tenir l'opor­tu­ni­tat de veure en pre­es­trena Eleni i comen­tar-la, amb un gintònic, en un bar fins a altes hores de la nit. L'abril del 2006, va ser al CCCB de Bar­ce­lona, con­vi­dat pel Cen­tre Ernest Lluch de la UIMP. Vàrem apro­fi­tar l'estada per fer-lo tor­nar a Girona, on va par­lar als alum­nes de la uni­ver­si­tat i va pre­sen­tar Eleni al cinema Truf­faut. Entre la xer­rada a la uni­ver­si­tat i la pre­sen­tació al ves­pre, vàrem anar a les ruïnes d'Empúries per cele­brar el seu setantè ani­ver­sari. Ange­lo­pou­los va esti­mar pro­fun­da­ment l'indret per la pro­xi­mi­tat entre les ruïnes i el mar. A la platja situ­ada davant de l'hotel Empúries va fer una bri­llant dis­ser­tació sobre la llum medi­terrània, afir­mant que mal­grat esti­mar-la pro­fun­da­ment havia pre­fe­rit omplir les seves pel·lícules de gri­sor i boira per defi­nir millor el nos­tre temps. Allà també va fer una decla­ració de prin­ci­pis dient que es con­si­de­rava una curi­osa bar­reja de melancòlic i opti­mista. Sen­tia una pro­funda melan­co­lia per tot allò per­dut, però es sen­tia opti­mista davant un futur car­re­gat d'incer­te­ses. Dimarts, quan va ser atro­pe­llat per una moto, feia dues set­ma­nes que rodava la seva nova pel·lícula: una reflexió sobre Grècia i la crisi econòmica ins­pi­rada en L'opera dels qua­tre rals de Ber­tolt Brecht.