Una comèdia perfecta

Amb la millor de les intencions, el Liceu ha fet un flac favor a Martín i Soler. Posar en paral·lel dues obres contemporànies i amb el mateix llibretista com Il burbero di buon cuore i Le nozze di Figaro té una lògica indiscutible, però a l'acabar la funció de l'òpera de Mozart a la memòria no quedava cap rastre de la peça del valencià vista el dia anterior. El principal motiu, és clar, és que Le nozze di Figaro és una obra immensament superior, però també hi va ajudar que la funció fos més lluïda.

Tornava el muntatge de Lluís Pasqual estrenat el 2008, una proposta que prefereix emfasitzar la mecànica d'aquesta comèdia perfecta que buscar els elements turbulents que s'hi amaguen. La reposició, a càrrec de Leo Castaldi, no semblava prou treballada, amb un humor més gruixut i trontollosos plafons mòbils en el quart acte, però va fer el seu efecte.

El repartiment era molt similar al segon cast de l'edició prínceps, amb un grapat de joves valors d'arreu de l'Estat i algunes veus una talla massa petita per al Liceu. Això no va impedir que Joan Martín-Royo fos un Figaro sensacional, amb un cant escrupolós que assaboria amb fruïció cada frase i una simpatia escènica irresistible. En canvi, Borja Quiza no tenia ni el volum ni la densitat vocal d'Almaviva, sobretot al costat de la sumptuosa Comtessa de Maite Alberola. Ainhoa Garmendia va anar de menys a més en una Susanna de manual, mentre que Maiteu Beaumont va ser un apassionat Cherubino. Des del fossat, Christophe Rousset va donar un adequat tremp teatral i va subratllar infinitat de detalls d'una partitura de perenne poder de fascinació.