Plor sense por

Si li expliqueu a algú l'argument d'aquesta pel·lícula pot ser que marxi cames ajudeu-me: una parella (Romeo i Juliette!) es coneixen, s'enamoren, es casen i tenen un nen al qual de seguida se li diagnostica una greu malaltia. Carn de telefilm de sobretaula. Fulletó ploraner. Melodrama exhibicionista. Les definicions podrien continuar, però ja veieu per on vaig. El mèrit d'aquesta segona pel·lícula de Valérie Donzelli consisteix a esquivar amb miraculosa habilitat tots aquests clixés per tal d'oferir-nos, com un regal inesperat, una de les experiències més emotives i intenses que he tingut el plaer de gaudir en una sala darrerament. Declaración de guerra ens retorna la fe en aquell cinema amb el qual et pots identificar, i riure, i plorar, i moltes coses més, sense sentir-te pressionat ni víctima de cap tipus de xantatge emocional.

Com s'ho fan Donzelli i el seu guionista (també protagonistes) per aconseguir-ho? La tradició que trien com a punt de partida és la de François Truffaut i Jacques Demy, és a dir, un realisme passat pel filtre del meravellós, com si es tractés d'un petit conte moral. I l'estratègia consisteix a fer visible el dolor sense estridències, fins i tot amb recursos del cinema musical i la comèdia romàntica. S'ha dit que, a més a més de la descripció d'un calvari, Declaración de guerra també és una historia d'amor. Res no és més cert, però he de confessar que particularment el que més m'arriba és la facilitat amb què va encara més enllà i parla de la vida sense necessitat de pontificar, mostrant-la amb un seguit d'artificis darrere els quals hi ha la realitat més crua, però també la més tendra. I aquesta riquesa de matisos fa que el film sigui un dels més importants de la cinematografia francesa recent.