La música de Tàpies
Aquests dies m'ha vingut a la memòria la pintura Porta metàl·lica i violí, d'Antoni Tàpies. El pintor va retratar una fosca i tètrica porta metàl·lica que podria ser de qualsevol taller de barri, ben bruta i greixosa, amb un grafit en forma d'X, d'aquells tan característics de Tàpies. Com una taca. L'altra imatge que trenca l'obra és un violí petit que s'escapa per la part dreta del quadre, sortint de marge, i que li dóna sentit perquè observant-lo amb atenció és quan l'espectador s'adona que aquella porta bruta i greixosa està constituïda per tot de ratlles paral·leles, les que es distingeixen clarament en qualsevol porta metàl·lica que s'obre i tanca cap amunt i cap avall. Els plecs de la porta. I el ritme d'aquestes línies, imperfecte però ben continuat, dóna el seu ritme a la pintura, fins i tot una harmonia i una melodia. Aquest és el missatge: cada objecte té la seva musicalitat.
És curiós. Volia pensar quina música s'adiu a Tàpies, o quina era la seva preferida, i m'he encallat en la seva pintura. En un quadre. Després he recordat la magnífica portada que va pintar per a un àlbum cabdal en la història de la cançó catalana: Per destruir aquell qui l'ha desert, de Raimon. Es tractava d'un vers esgrafiat en blanc, tacat per una barra vermella, sobre una base de color terrós que domina tot l'àlbum. Amb aquesta imatge volia il·lustrar els mots que du escrits la nostra terra, que en aquell cas eren ni més ni menys que les millors versions del poeta Ausiàs March.
El dia del funeral, un dels seus amics íntims, el compositor d'avantguarda Mestres Quadreny, li va dedicar una obra. Jo no sé si era un gran melòman, però em sembla evident que la música era molt present a la seva vida. Potser no va ser mai un artista icònic reivindicat pels cantants catalans. Hi ha prou indicis a la seva pintura per afirmar que la música la duia dins.